Em pregunto com es connecta el que sóc per dins amb el que sóc per fora, com es comunica la meva consciència amb la meva extraconsciència o de quina manera la segona es converteix a vegades a la primera i al revés. Ara mateix sóc en un vagó del metro. El meu cos roman envoltat d'altres cossos, cadascun amb la seva part de dins i la seva part de fora, amb la seva façana i les seves entranyes. Les cares de tots els cossos posseeixen, sense excepció, un forat pel qual entra l'aire als pulmons i en surt. L'aire que expel·leix la meva boca penetra en la de l'home que seu al meu costat. Jo m'empasso part de la seva interioritat i ell part de la meva. Si els nostres ulls es troben, la meva mirada de persona espanyola assoleix per uns instants la seva interioritat de persona equatoriana, i viceversa. D'aquesta manera, jo arribo per uns brevíssims instants a la seva consciència i ell a la meva. De seguida, per higiene o per por, oblidem que cadascun ha estat dins de l'altre, però les restes de la combustió s'emmagatzemen en algun lloc de la memòria, de la seva i de la meva. Som, en certa manera, petits volcans portàtils en erupció contínua.
Al meu costat ha quedat un seient lliure. L'ocupo i tracto ara de descobrir si la meva consciència i la meva extraconsciència són els dos extrems d'una espècie de tub o dos compartiments separats per portes que cal obrir per anar de l'una a l'altra. M'imagino llavors anant de dins a fora, del celler, com qui diu, a la teulada. La consciència posseeix totes les característiques d'un soterrani. És llòbrega, humida, fosca, tenebrosa. Per arribar des d'ella a l'exterior no només cal obrir multitud de portes, també cal pujar per diverses escales, la majoria de les quals, tenint en compte l'estretor, de cargol. Quan arribes, esgotat, a fora, comproves que allà hi ha llum i ordre. Però es tracta d'una llum i un ordre sintètics, artificials. Gairebé em vénen ganes de tornar a la consciència. Més tard, per sortir al carrer una vegada que he arribat al meu destí, he d'obrir portes també, i pujar escales, en aquesta ocasió mecàniques. Aquesta nit somio amb la respiració de l'home equatorià, i amb la seva mirada. Potser ell somia amb la meva ?respiració i la meva mirada.
