o fa gaire estava en una tertúlia d'amics quan un d'ells, pare de tres filles, va etzibar: "Segons la meva opinió hauria de prohibir-se el vel als instituts i centres d'ensenya?ment. Ha estat molt el dolor i la sang vessada per moltes dones en la conquista dels seus drets més elementals perquè ara puguem permetre'ns un sol pas enrere en aquest terreny". He de reconèixer que em va sorprendre la contundència amb què va emetre el seu raonament, que vaig compartir des del punt de vista d'una simpatia immediata cap al que constituïa la base sobre la que cal situar la discussió sobre la prohibició del vel en els centres públics, que no és una altra que la del respecte als drets humans més elementals, entre els quals, òbviament, hi ha els de les dones.
Pot ser que a algú això li sembli una obvietat. El cert és que aquests drets són conculcats sistemàticament en nombrosos llocs del món, especialment als països islàmics, on la mateixa religió determina un estatus de submissió de la dona respecte de l'home, contravenint d'aquesta manera qualsevol indici d'igualtat pel que fa a la seva posició davant la família, l'escola, la societat, el treball, etc. Aquesta submissió té les seves pròpies senyes d'identitat, i el vel, sense cap mena de dubte, n'és una. Des d'aquest punt de vista no em sembla, doncs, pertinent la comparació del vel o yihab islàmic amb qualsevol altra peça o tocat de finalitats purament ornamentals, ja sigui gorra, mocador, barret, etc. El que pretenc dir, en definitiva, és que ens trobem davant d'una peça de caràcter clarament discriminatori la finalitat última de la qual és "assenyalar" les dones, és a dir, mostrar a les clares una jerarquia inferior pel que fa a la seva posició respecte a l'home, per molt que -cosa que caldria veure en cada cas- la incorporació del vel a la seva indumentària habitual tingui un caràcter voluntari i/o acceptat per qui l'usa.
Crec que davant la disjuntiva, plantejada potser desencertadament, entre llibertat individual/respecte als drets humans, l'opció hauria de ser clara, especialment en societats que, com l'europea, han apostat de manera irreversible per la democràcia i la consolidació d'un sistema de llibertats basat en la igualtat de les persones amb independència de les seves creences, sexe o religió. No ens trobem, doncs, davant d'alguna cosa merament anecdòtica o passatgera, sinó davant de la possibilitat real d'obrir una esquerda de conseqüències imprevisibles per a la laïcitat en la que se sustenta el nostre sistema públic educatiu. No és normal que un institut hagi de decidir respecte de tan espinosa qüestió, la norma hauria de ser general i desproveïda de tota influència religiosa. Toleraríem potser la presència dels sinistres burques a les nostres aules? Existeixen notables diferències formals, argüiran els defensors de la llibertat d'opció de portar el vel. Però en el fons estem parlant del mateix, és a dir, d'una manifestació de caràcter visual i marcadament sexista que atempta contra la igualtat que hauria d'encoratjar les relacions entre homes i dones en tots els àmbits. No estem, insisteixo, davant d'una qüestió intranscendent. El vel de la discòrdia no és en absolut una peça "innocent": es tracta, no ens cansarem de repetir-ho tantes vegades com calgui, d'un esquer o distintiu de la submissió de milions de dones al dictat d'un sistema polític i religiós que les relega a éssers de segona categoria. O, dit d'una altra manera, d'un menyscabament flagrant a la lluita de tantes i tantes dones per la conquista dels seus drets, tantes vegades ignorats i plomats al llarg de la història.
A molts, i ja per acabar, la visió d'aquest tipus de peces ens retrotreu a èpoques d'obscurantisme i sofriment indicible per a les dones. Hem de fer per tant tot el que estigui a les nostres mans per rehabilitar-les, per dir-les, en suma, que per damunt de credos, dogmes i ideologies tenen dret a ser elles mateixes on i quan les plagui. A exercitar en suma, el sagrat dret a la llibertat entesa aquesta en la seva concepció més àmplia, que no és una altra que la que la lliga al respecte i consideració dels drets humans sigui on sigui, en qualsevol moment i circumstància.
