Ja se sap que quan l'economia no va bé, la solució sempre és la mateixa: ho han d'arreglar els de sempre. El sistema és així: els seus dos components bàsics, capital i treball, només tenen mobilitat unidireccional, el primer cap amunt i el segon cap avall. Si les coses van bé, varia la velocitat de moviment, que és molt superior en el primer; "ergo", el segon és com si anés cap avall, perquè s'incrementen les diferències. Si les coses no van bé, la velocitat és a la inversa. El capitalisme és bo, diuen els de sempre, perquè genera riquesa. Però, i per això no és bo, gairebé mai engendra justícia. I per mantenir aquesta dinàmica són imprescindibles uns canals i algú que vetlli per l'"ortodòxia".
Zapatero anuncia les mesures que creu imprescindibles per sortir de la crisi. Un president dit socialista carrega els neulers a treballadors i pensionistes, una mica a algunes empreses i para de comptar. Res que afecti bancs i caixes. I és prou sabut que els bancs estan en l'origen del desastre econòmic que vivim, que ja han anunciat milionaris guanys obtinguts en plena crisi, i que els seus executius cobren salaris i pensions multimilionaris. Un president dit socialista, en època de crisi, no toca les rendes més altes que, a més, són majoritàriament perceptores dels guanys que ha generat la crisi. Perquè, per a alguns, n'ha generat. Un president, dit socialista, no explica què farà perquè no es repeteixi. I mentrestant, el PP baveja amb les propostes del seu gran líder, Aznar, que planteja al Financial Times portar a les últimes conseqüències la política ultraliberal que ens ha conduït a la crisi. El mateix de sempre i els mateixos de sempre.
