Els Devo, la banda de tronats més gran d'Akron (Ohio), comencen un tour per les Amèriques d'Obama. Avui toquen a Atlanta i demà a Richmond. L'excusa dels concerts? La presentació del disc Something for everybody. El primer que fabriquen des de l'any 1990, quan van treure l'insípid Mapes de fideus suaus.
Al ciberespai, algunes crítiques qualifiquen Alguna cosa per a tothom com un dels millors treballs del grup. És possible. Els Devo continuen en forma, però també han perdut el factor sorpresa que els caracteritzava.
El temps vola. I per moltes màscares i uniformes grisos que s'engiponin, ja no són aquells homínids provocadors que, a mitjan 1970, van deixar bocabadats David Bowie i Brian Eno. Aquells llunàtics brillants que, atrinxerats en el tecnorock i el retrofuturisme, satiritzaven amb molta gràcia el somni americà que pregonaven Jimmy Carter i Ronald Reagan.
Els Devo van mantenir molt bé el tipet fins a principis dels 80. Vessaven creativitat: als textos i als pòsters, als grafismes i les caràtules dels discos i, sobretot sobretot, en uns videoclips divertidíssims. Si veieu Toy Story 3, segur que us divertirà la relació disfuncional que mantenen en Ken i la Barbie. Molt bé; l'any 1981, quan encara no existia Pixar, Devo ja la va apuntar (i de manera molt més crua) al clip de Love without anger. Busqueu-lo i feu comparacions.
I de Something for everybody, què en direm? Que sona molt bé i té cançons prou dignes. Devo avancen amb serenor cap a la seva tercera edat.
