Zapatero i Rajoy es necessiten; l'abandonament de qualsevol d'ells precipita l'altre en l'abisme de la derrota electoral. En una curiosa variant del dilema del presoner, un d'ells obtindrà la victòria únicament si tots dos mantenen les seves candidatures per tercera vegada consecutiva. Ara bé, tots dos perdran si un d'ells desisteix i permet la intromissió d'un tercer que desfaci l'actual empat a zero, tan engavanyador. Han taponat la democràcia espanyola, disparant la desconfiança dels estranys però també dels mateixos militants. S'entesten per garantir-se la supervivència conjunta, una situació apressant que aguditza l'enginy però distorsiona la percepció dels problemes socials.
En el debat de política general, Rajoy va ser curós en reclamar un avançament electoral que els manté tots dos com a candidats. S'ha distanciat de la sol·licitud de dimissió de Zapatero, que podria portar a La Moncloa un socialista més ben valorat i frustrar per tercera vegada consecutiva les seves aspiracions. Tampoc l'actual president desitja la substitució del seu etern rival. En el seu únic punt de coincidència, els líders de PSOE i PP difereixen de la voluntat dels seus conciutadans. En decretar que no hi va haver vencedor net de l'últim enfrontament -o més exactament, que hi va haver dos perdedors-, l'opinió exterioritza de nou el seu afartament amb el menú electoral únic del segle XXI. Per plasmar aquesta saturació, han refrenat la pulsió més irresistible per a un ésser humà, la proclamació d'un vencedor.
L'atròfia a les candidatures bipolars obliga a contorsions en les declaracions sobre el futur electoral. Duran i Lleida, assenyalat unànimement com l'àrbitre de la situació o fins i tot com el president d'un Govern d'emergència, anunciava fa uns dies que "s'ha acabat l'etapa de Zapatero". Cons?cient del seu lapsus, el representant de CiU es va corregir en "aquesta etapa, perquè pot tornar a guanyar". És a dir, els nacionalistes catalans exigeixen la convocatòria d'eleccions, però sense descartar que hi prefereixin una victòria de l'actual president. Amb aquesta premissa continuista, la petició constitueix una frivolitat que s'accentua en temps de crisi.
Zapatero i Rajoy ja només existeixen mútuament. Si tots dos conserven les seves posicions irreductibles, en el termini per determinar se celebrarà una elecció entre el dolent conegut i el pitjor encara més conegut -a data d'avui, el president del PP supera el líder socialista en anys d'experiència en el Govern-. En la segona hipòtesi, un dels sempiterns rivals es desfonda, i la irrupció d'una figura innovadora desarbora el resistent. Per això el debat de política general va resultar decebedor per als que confiaven que eliminaria un dels candidats, i de fet suposaria la desaparició a mitjà termini de tots dos.
De la mateixa manera que els taurons financers van ensumar Espanya com a presa fàcil dels seus negocis, les capelletes es van centrar en Zapatero com la víctima propiciatòria, vista la situació econòmica. No obstant això, aquests sectors majoritàriament progressistes necessitaven una derrota més àmplia del president del Govern, per promocionar amb nuesa una alternativa en el si del PSOE. Com de costum, la realitat va frustrar els seus propòsits, i Rajoy va perdre fins i tot per als que es van apressar a erigir-lo guanyador, perquè li van atorgar un marge molt inferior al que la situació d'avantatge l'obligava a aconseguir. Tampoc es va enfonsar estrepitosament. Va fracassar a mitges, consolidant el resultat òptim per a la vigència del duo irremeiable.
El duopoli autoritza als seus integrants a aprofundir en les seves respectives carències. Una setmana després del debat, Zapatero redunda en el seu optimisme messiànic -"Estem millor del que sembla i ho viureu"-, reprenent el líder que resolia ETA, la guerra de l'Iraq i la crisi de cop. Quant a Rajoy, el gran absent de la política espanyola no va a la segona sessió parlamentària, com a símbol de la importància que concedeix als mecanismes polítics. A manera de càstig, els enquestats del CIS retreuen al president popular que no té realisme, sentit pràctic, encaix de les crítiques i moderació. És una recepta que garanteix l'"eternització" del tàndem Zapatero/Rajoy.
