Amb el pas del temps, quan es repassi quins han estat els grups més damnificats per la crisi iniciada l'agost de 2007 i els efectes de la qual es deixaran sentir per molt de temps (José Ignacio Goirigolzarri, exnúmero 2 del BBVA, afirma que el pitjor per a la banca espanyola arribarà el 2011/2012 i tots els agents donen per fet que Espanya tardarà anys a crear ocupació neta), caldrà assenyalar la generació del baby boom espanyol, els nascuts entre els anys 1961/65 i 1975/80, a l'empara del desarrollisme franquista i els inicis de la transició.

Com ha assenyalat algun analista, han estat les víctimes-còmplices propiciatòries de la bombolla immobiliària, sobre la qual s'ha sostingut aquest país des del 1986 (any de la proclamació de Barcelona com ciutat olímpica) fins al 2007. Els pares d'aquesta generació (nascuts als 40 i 50) es van trobar, a la mort de Franco, amb tot per fer i sense moltes dificultats per trobar feina i allotjament, fins al punt que, en moltes parelles de l'època, no hi havia necessitat que treballessin tots dos per costejar despeses essencials (avui, cosa impensable). Per tant, tampoc van haver d'endur-se milionades del futur per pagar els pisos del present, com han fet els seus fills durant la fase hiperbòlica de la bombolla, entre 2002 i 2007, i amb el que hauran d'aguantar, durant anys, previ pagament d'interessos (que no faran més que anar a l'alça). Amb el risc creixent que, amb els anys i si es produeix la baixada de preus que tothom vol ara (començant pel nou ministre de la cosa, José Blanco), el valor dels immobles sigui clarament inferior als diners a causa dels bancs.

D'altra banda, la generació hipotecada està acadèmicament molt millor preparada que la dels seus pares, que van convèncer els seus fills que "si estudies, tindràs un futur". Però, quan va arribar aquest, en entrar a la vida laboral (mitjan anys 90), es van trobar amb una altra bombolla de llicenciats universitaris (en proporcions semblants a les de França i Alemanya)... que no estava acompanyada d'una estructura productiva que els necessités. Per això, com reflecteixen els estudis, fins a un 40% d'universitaris espanyols estan subempleats (és a dir, ocupen una ocupació per sota de la seva qualificació professional). No és estrany que trobem força universitaris de 40 anys que, després de 10 o més anys d'acompliment professional, segueixen cobrant 1.000/1.200 euros mensuales... salari no gaire diferent al que podien percebre ?l'any 2000.

Doncs bé, després de l'estafa immobiliària i acadèmica, se n'està preparant una tercera. Per mantenir l'actual sistema de pensions (que, com qualsevol economista sap, és una estafa piramidal: el que cobren els actuals pensionistes, poc nombrosos però creixents, està sufragat per una base d'empleats àmplia, però minvant, a 30 anys vista) ja es parla d'allargar el càlcul de la pensió. Primer, a 20 anys per, després, fer-ho amb tota la vida laboral (cosa que es traduirà en prestacions menors a les actuals, quan els babyboomers es jubilin, en un moment en el qual la població activa, llevat d'improbable arribada massiva d'immigrants, haurà minvat considerablement).

Com es veu, en aquesta història sempre guanya i perd el mateix grup d'edat. Però els guanyadors no tenen de què preocupar-se: les cadenes hipotecàries i l'apatia d'aquesta jove generació són tan grans que no els faran perdre els seus privilegis. Fixin-se si no els perdran, que un paio com Alfredo Pérez Rubalcaba, que ja va ocupar un càrrec públic en el primer Govern de Felipe González, mana ara més que ningú... gairebé 30 anys després.