Tots acordaríem fàcilment que la sanitat, l'ensenyament i l'assistència social serien les preferències, que no haurien de patir cap disminució per crisi econòmica com l'actual. En canvi, s'acceptaria popularment la caiguda del cavall d'altres ministeris, conselleries i semblants, creats en els últims anys, com nascuts de les maleïdes bombolles que ens han portat allà on som. En aquesta espècie de referèndum entre prioritats i retallades hi quedaria una zona intermèdia a la qual -per a molta gent- es troba la cultura. Atès que la cultura forma part de la mateixa identitat de Catalunya, el tema de la seva atenció i manteniment no és una frivolitat. Polítics, dirigents, gestors culturals, entitats i activistes saben que qualsevol presa de consciència i decisió d'ara endavant pot afectar aquesta ànima popular que vivifica tota activitat cultural. Des dels poders se sofrirà la necessitat de la disminució. Doldria molt que les activitats i manifestacions culturals haguessin d'abandonar la feina que, repetim-ho, és un element de cohesió de la vida del nostre poble. Davant d'aquest fet diferencial que ens és tan propi i estimat cal pensar en camins i dreceres que ens deixin continuar la ruta.

Més enllà dels poders establerts s'hauria de potenciar i revaloritzar (mitjançant lleis, reglaments, incentius,etc.) la figura del mecenes, que de sempre ha existit. El nom adquireix el seu significat de protector de les arts i les ciències amb Cilni Mecenes, un cavaller del segle I, a l'Imperi de Roma. Aquest tipus de protecció ha tingut gran importància en la història cultural de Catalunya. Els governants i el mateix país deuen una infinitat de favors al mecenatge que s'ha fet present i generós tant en èpoques de bonança com de greus dificultats.

Són temps difícils, aquests d'ara, però també ho eren -en altre sentit- els de la Dictadura de Primo de Rivera i següents i aleshores, entre d'altres, un home convençut i capaç va decidir emprendre un treball a favor de la cultura catalana; avui és un honor recordar Rafel Patxot i Jubert, fill de Sant Feliu de Guíxols. En el repàs abreujat de la seva generositat hi figuren diverses realitats: el concurs musical Eusebi Patxot, que recorda el pare pianista, és destinat als compositors; la Fundació Montserrat Patxot i Rabell, en memòria d'una filla, és una dotació a favor d'una estudianta sense recursos; quant a edicions afavoreix la publicació d'obres de Jordi Rubió, Batista i Roca, Duran i Sanpere, Lluís Millet; la Fundació Masia Catalana realitza estudis d'ordenació jurídica i aspectes de sociologia i catalogació, i ha arribat a reunir més de set mil fotos; participa en la recopilació del cançoner català; col·labora en l'estructuració de la Biblioteca Popular de la Dona, i de l'Institut d'Estudis Catalans. De la figura emblemàtica de Patxot queda una peça de gran simpatia que presideix el passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols: és un rellotge de sol de l'any 1920, amb el lema "Lo ritme van seguint de les estrelles", extret del poema Canigó, de Verdaguer. Patxot tenia una extraordinària afecció per l'astronomia; ell i el seu amic Eduard Fontserè varen activar la creació del Servei Meteorològic de Catalunya. La Guerra Civil ho estronca tot. Ben desgraciat aquell any 1936, però també aquell 1939. Rafel Patxot s'ha d'exiliar. En temps de la "liberación" de Catalunya, els arxius Patxot són cremats i els aparells científics destruïts. El Servei Meteorològic de Catalunya és exterminat.

Vicens Vives diu que la nostra crònica col·lectiva és regida per "l'eina i la feina". Ja en tenim, de feina, però escassejarà l'eina de l'economia. Que el lema del rellotge de sol de can Patxot no ens abandoni. Qui pugui fer-ho, que vagi seguint el ritme del mecenatge, que serà esperat a tot hora.