El girocentrisme és el títol d'un reportatge del periodista portbouenc Ramon Iglesias on, a partir de diverses opinions, s'analitza la capitalitat de Girona. El girocentrisme no és d'ara, neix amb la implantació de la divisió provincial de 1833, però mai s'havia expressat amb tanta força com en les darreres tres dècades, a partir de la recuperació de la democràcia al nostre país. Les seves causes són diverses i sempre interrelacionades amb l'exercici de tres poders: polític, administratiu i econòmic. És a dir, les mateixes causes que Germà Bel explica en el seu llibre Espanya, capital París, sobre la concepció radial d'Espanya.
Així, la història ens ensenya que el dinamisme de la societat civil empordanesa a la primera meitat del segle XIX amb les iniciatives de l'habilitació del port de Roses, la construcció d'una línia de ferrocarril Sant Joan de les Abadesses-Olot-Figueres-Roses i la d'un canal navegable Figueres-Roses..., són el resultat de plantejar les infraestructures en funció de l'activitat econòmica per fer-la més productiva, obrint vies tant pel comerç interior com per l'exportació. Anys més tard, al 1856, un altre projecte incomplet va ser la carretera Lleida-Port de Roses, veritable eix transversal, quedant amb l'actual actual traçat Figueres-Roses. Les causes de la no execució d'aquests projectes viaris i ferroviaris ens l'explica d'una forma molt clara Jaume Santaló en un treball encara inèdit: "A partir de 1833, la nova divisió administrativa provincial derivada de la implantació de l'estat liberal, amb capital a la ciutat de Girona, va relegar de forma arbitrària a un segon terme els seus dos principals centres econòmics i demogràfics que eren, en aquest ordre, Olot i Figueres".
Amb la recuperació de la democràcia en el darrer quart del segle XX, Girona ha exercit la seva capitalitat amb una gran força centralitzadora i que, per diferents raons, ha comportat una major jerarquització dins la demarcació. Girona amb un projecte polític fort i estable i, amb la complicitat de la societat civil ha enfortit la seva capitalitat en aquestes darreres dècades. La seva important dinàmica urbanística, social, cultural i econòmica s'ha vist reforçada pel model radial del territori del Governs de la Generalitat, tant en els 23 anys de CiU com en els 7 anys del tripartit; juntament amb la també complicitat de sectors socials, culturals i econòmics comarcals, bàsicament empordanesos i garrotxins, que han apostat més per Girona capital que per les seves pròpies ciutats.
Amb el restabliment de la Generalitat, Figueres, Olot, l'Empordà i la Garrotxa hem patit un centralisme derivat de la concepció radial del territori. Podem enumerar molts exemples: Eix transversal (des de Vic cap a Girona, enlloc del Vic-Olot-Figueres); Eix transversal ferroviari (es projecta repetint el mateix canvi de traçat); desdoblament de la Bisbal a Girona i no de la Bisbal a Figueres; priorització del desdoblament Besalú-Girona per davant del Besalú-Figueres; alentiment de la connectivitat externa amb la nova estació Figueres-Vilafant, d'una gran força estratègica i la primera gran decisió dins la demarcació de Girona que trenca amb la radialitat de la capital provincial. La nova estació Figueres-Vilafant (pactada directament amb l'Estat i amb l'escàs entusiasme de la Generalitat) amb tots els accessos previstos executats es convertirà en la principal estació ferroviària de la demarcació de Girona pel seu ampli abast territorial (fins a la Garrotxa i el Baix Empordà). I això no agrada a tothom, no agrada als que defensen un model radial del territori.
Girona ha estat una capital poc generosa, tant amb el seu entorn metropolità com amb la resta de la demarcació. La ciutat de Girona ha generat un gran projecte portes endins amb una gran dinàmica urbana, social, cultural i econòmica. Girona, amb la complicitat dels Governs de la Generalitat, durant tres dècades ha reforçat la seva capitalitat amb un model universitari centralista i el concepte de Girona quilòmetre zero.
L'alternativa al girocentrisme passa, en primer lloc, per la conscienciació des de l'àmbit polític i econòmic del territori per defensar un model en xarxa; un nou model territorial que institucions i societat civil, fonamentalment empordanesa i garrotxina, defensin com una prioritat i enterrin definitivament una situació que Ernest Lluch, amb altres autors, va descriure en un article publicat fa quasi 40 anys i titulat "Gairebé un manifest comarcalista", on feien aquesta reflexió: "Recordem que ben sovint són més centralistes i reaccionaris els delegats dels poderosos que estan a la perifèria que no pas els centralistes mateixos".
Però l'alternativa al girocentrisme també passa per la nova funció de Girona en el context territorial. Estic d'acord amb Josep Lopez de Lerma quan, en el seu article setmanal al DdG, sosté que les properes eleccions municipals tanquen, amb tots els honors, una llarga etapa i obren un nou cicle, on els dos principals candidats a l'alcaldia gironina defensen que el demà de Girona passa per mirar cap enfora. En aquest sentit, efectivament, la conferència de Pia Bosch a "la Punxa" obre les portes al "vintiuncentisme gironí" o segona modernització de Girona, com digué: "Una Girona amb vocació de lideratge compartit i cooperatiu, solidari a l'àrea urbana, potent en el concert de les ciutats catalanes, l'Euroregió i l'arc mediterrani... i a exercir la nostra capitalitat amb generositat, i amb mirada llarga". Un nou discurs, un nou relat per a Girona i des de Girona, preludi d'un nou cicle, d'una nova etapa, la de la Girona oberta i generosa.
