25 de febrer de 2011
25.02.2011
40 Años
40 Años
Opinió

Què té girona?

25.02.2011 | 10:07

«N'hi hauria prou de signar el preacord per tancar el conflicte que s'ha obert i que planteja escletxes molt importants a l'economia gironina»

He seguit molt atentament tots els posicionaments públics sobre el paper de Ryanair a l'aeroport de Girona, l'impacte sobre l'economia gironina de la cancel·lació de rutes i l'actual situació de l'oferta i la demanda turístiques a la ciutat de Girona i la seva àrea urbana. He de dir que de tots em quedo amb l'article i les declaracions d'en Xavier Nicolazzi, perquè finalment i des del sector de l'hostaleria hi ha algú que parla clar.
També he de dir que em sorprèn molt que des d'altres àmbits dels agents econòmics i socials totes les mirades es dirigeixin a AENA. Com és que ara ningú no té cap intenció d'adreçar la mirada al Govern de Catalunya i de preguntar-li com és que desaprofita l'oportunitat de renovar un preacord que estava signat i que havíem acordat, en el seu moment, el Govern en funcions i l'oposició que acabava de guanyar de forma manifesta les eleccions?

Tothom està d'acord que és urgent la reforma i transformació d'AENA, i que per a Catalunya és una prioritat la transferència de la gestió dels aeroports de Girona-Costa Brava, Reus i Sabadell al Govern de la Generalitat. Però també convé que quedi clar que una cosa és la vella reivindicació de les competències per a l'aprofundiment de l'autogovern i una altra molt diferent la gestió concreta dels vols i rutes de l'aeroport de Girona. Convé, fins i tot, que tothom tingui també molt clar que en el cas que la Generalitat fos l'Administració competent a l'aeroport de Girona el problema que ara s'ha suscitat amb Ryanair seria exactament el mateix.

També tots estem d'acord que les formes i les maneres dels màxims representants de la companyia irlandesa són molt singulars i molt poc institucionals i que es caracteritzen per la mateixa agressivitat que caracteritza l'acció comercial de la companyia.

Però no deixa de ser cert del tot que n'hi hauria prou de signar el preacord per tancar el conflicte que s'ha obert i que planteja escletxes molt importants a l'economia gironina. Com han dit amb rotunditat els presidents provincial i local del sector de l'hostaleria ara el que cal és tancar l'acord i després, en tot cas, enfocar una política més a mitjà i llarg termini.

La crisi ha tingut la virtut d'evidenciar que l'aportació directa a l'economia gironina dels vols de Ryanair a l'aeroport de Girona és més significativa del que fins ara la mateixa societat gironina i els sectors més directament beneficiats havien estat disposats a reconèixer. Vull recordar que diversos estudis de la Universitat de Girona han explicitat com primer només un 25% i ara més d'un 50% dels viatgers de baix cost es quedaven a les comarques de Girona. Per a uns això era molt poc. Per a d'altres era molt i més que res. Ara per a tothom és més que imprescindible. José Antonio Donaire des del seu coneixement del sector ha posat l'èmfasi en la importància estratègica de la qüestió. Tornem-ho a repetir. Per molt que hi hagi qui estigui interessat a desviar les mirades cap a un altre costat, ara el camí marcat és el de la renegociació urgent i la signatura d'un acord amb la companyia irlandesa.

Després podem entrar en el debat radical que planteja en Xavier Nicolazzi. La seva claredat porta potser a un punt d'exageració quan afirma que si no hi ha Ryanair Girona no té res.

Té molt i molt, i té molt més que mai. La mateixa família d'en Xavier Nicolazzi n'ha sigut testimoni i protagonista directe. Girona ha viscut la remodelació dels vells establiments hotelers històrics: Peninsular, Ultònia, Costabella i Europa; després ha vist com tres operacions urbanes de gran relleu han fet que s'incrementés l'oferta: el Melià (abans Sol-Melià), vinculat a l'operació dels terrenys de Renfe i a partir de l'agosarament municipal que va condicionar l'arribada d'Hipercor a l'aportació d'un soci hoteler; després el Carlemany amb la transformació de l'antic convent de les Adoratrius en una plaça, l'Hotel Carlemany, un nou convent i un edifici comercial i de pisos; i finalment l'Hotel Ciutat de Girona al carrer de les Hortes/Nord, en substitució de l'antic convent, col·legi i residència de les dominiques. Més endavant vindrien els edificis hotelers i d'apartaments al centre històric, els nous hotels a les entrades de la ciutat, o a les Pedreres o al voltant de l'antiga plaça de braus. Fet i fet, una revolució que ha comportat passar d'una oferta insuficient a una oferta sobredimensionada per una demanda continguda. Estem d'acord. Ara cal fer créixer la demanda i assegurar que la sobreoferta no esdevingui un problema estructural.

La mateixa revolució hotelera s'ha produït en el terreny de la restauració. L'oferta abasta tota la gamma i des dels establiments més emblemàtics i de renom mundial fins a la restauració popular en una geografia que apareix a totes les guies i és també motiu d'atracció.
Si hi afegim l'oferta cultural i lúdica, les propostes congressuals i firals, els grans certàmens de gastronomia i altres activitats econòmiques, el món de la música i el teatre, tenim un panorama per a tota l'àrea urbana que és més aviat engrescador. La llista seria interminable però Girona, Temps de flors, Temporada Alta, la programació de l'Auditori, el Fòrum Gastronòmic i moltes coses més acrediten una oferta que assegura uns atractius per a un públic més ampli que el que arriba a Girona en vols de baix cost.

Uns i altres donen nova vida al comerç. Un comerç innovador i competitiu que espera també la continuïtat dels revulsius per mantenir l'alt to d'exigència que l'ha caracteritzat en les darreres dècades, amb capacitat de modernitzar-se i obrir-se a nous productes i mercats.
Cal, això sí, més coordinació, més promoció, més internacionalització, més innovació i la vocació de crear nous incentius, noves rutes, nous productes per assegurar que els clients no s'ha d'esperar que vinguin sinó que cal anar-los a buscar.

Voldria deixar clar que no hi ha marge per al pessimisme. Tampoc no n'hi ha per l'hipercriticisme indolent. Com tampoc no n'hi ha ni n'hi pot haver per al conformisme i l'autocomplaença. Ara cal una nova empenta, màxima exigència i buscar plegats totes les sinergies, tota la coordinació, l'aprofitament de totes les potencialitats i tots els esforços. La primera oportunitat és no deixar passar les oportunitats. I ara en tenim una al davant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook