07 de març de 2011
07.03.2011

CARNAVALS OBLIGATORIS

07.03.2011 | 01:00
CARNAVALS OBLIGATORIS

La meva mare es filla de Vilanova i la Geltrú, l'actual capital del Garraf. Una vila marinera i sobretot festiva, com poques he conegut. Els vilanovins i vilanovines porten la festa enganxada a la pell i això ho vaig descobrir de ben petit. Un dels records més antics que tinc és la nit del dissabte de Carnestoltes a la Rambla Principal de Vilanova, plena de gom a gom, impossible de fer un pas, i envaïda per milers de persones disfressades de qualsevol cosa, gaudint d'una catarsi col·lectiva, compartint gresca,soroll i felicitat. L'endemà: diumenge de comparses. Corrues de parelles saltant pels carrers al ritme de la banda i després guerra de caramels a la plaça de la Vila. No en va, Vilanova i la Geltrú va ser l'única població catalana que mai no va deixar de celebrar el seu Carnestoltes, malgrat les prohibicions franquistes. Aquesta rebel·lió popular i festiva imprimeix caràcter, es vulgui o no.
Així vaig viure els meus carnavals d'infància i adolescència. Quan vaig fer el pas a la joventut, aquella festa se'm va fer massa familiar i llavors vaig descobrir la luxúria, el pecat i la provocació del Carnaval de Sitges. Però jo, durant la resta de ?l'any, era gironí i mai, enmig de tanta disbauxa, vaig sentir la necessitat de disfressar-me. Sempre vaig ser un espectador passiu d'aquella bogeria de músiques, revolta de fantasia i competició de mons imaginaris. Hi ha pobles nascuts per celebrar i pobles nascuts per observar com els altres celebren. Ciutadans capaços d'oblidar qui són i d'altres d'incapaços de trencar amb la seva imatge quotidiana. Girona mai ha estat una vila amb tendència als excessos. Tot sempre ha estat mesurat per l'autoritat, controlat pel què diran i reprimit per uns segles d'història potser massa lligada a la grisor d'unes pedres consagrades i vigilants.
Aquests dies de Carnaval la reflexió és obligada: cal disfressar-se si no se'n tenen ganes? No em refereixo a les festes orga?nitzades amb una finalitat lucrativa, imposada o estandarditzada, si no a la festa improvisada i necessària. Parlo d'un Carnestoltes autèntic, d'aquella festa ancestral que conserva l'essència del seu punt de partida. Potser avui en dia no té sentit transvestir-se o amagar-se darrere una màscara. Algunes societats ja han oblidat l'instint de la transgressió, d'altres no l'han cultivat mai i una minoria conserven agònicament una festa que perd espontaneïtat i guanya comercialitat. Tinc la sensació que el Carnaval va sorgir com una necessitat de trencar amb la norma i la correcció i ara la correcció i la norma l'han domesticat i descafeïnat. Quina sort haver conegut l'espontaneïtat de la incorrecció i quina tristesa que no tothom l'hagi tastada alguna vegada. Tota la resta: convencions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit