Cartes

al Sr. Dan Miró

ENRIC CARCERENY BELTRAN. LLORET DE MAR.

Dilluns passat, després de llegir el Diari de Girona, vaig pensar que el Sr. Miró tenia tota la raó. Divendres passat, dia 25, vaig tenir la mala sort d´agafar el vol 6332 de Ryanair de Barcelona a Santiago de Compostel·la, i també vaig tenir el goig de la mateixa sorpresa, o sigui haver de pagar 80 euros per no haver tret les targetes d´embarcament per Internet, import força superior al preu del bitllet.

És veritat que els papers que envia la companyia ho especifiquen, però com que no és un procediment normal només em vaig fixar amb les mides de les maletes i un sorprenent i també injust límit de pes de 10 quilos per persona. A la tornada, o sigui el diumenge 27, en el vol 6333, altres passatgers es van trobar amb la mateixa sorpresa, però a aquests encara els va sortir més car i ­menys gratificant perquè s´excedien uns 4 quilos dels 10 permesos. Però aquí no van acabar les sorpreses perquè a l´hora d´embarcar, que havia de ser a 2/4 de 10 del matí, ens van anunciar que a l´avió que ens venia a recollir de Barcelona, li havia caigut un llamp, i com que s´havia de canviar el retard seria considerable.

A Ryanair són tan espavilats que no saben que normalment tothom porta un mòbil. Un matrimoni lleidatà ens va ensenyar la foto del mòbil del cel de Barcelona, que algú els va enviar i especificant que no hi havia ni llamps ni trons. Ens van explicar que els esperaven per fer una calçotada si haguéssim sortit a l´hora. Però es van trobar amb una «botifarra» que els va fer la companyia, ja que la sortida va ser a 2/4 de 2 del migdia. Aquesta demora es va produir, segons ens van dir, per omplir l´avió. Per tant, la Generalitat els hauria de donar la mateixa medicina que recomana Ryanair. O sigui, una multa dissuasòria i penalitzadora per no dir la veritat i abús de poder. I a sobre encara els hem de subvencionar. El nostre turisme no es mereix aquesta companyia.

Em poso a la seva disposició per si fa falta el meu testimoni al jutjat que sigui. Amb dret, el sentit comú pot tenir més pes que unes instruccions escrites amb presumpta mala fe.

La primera o la darrera?

M. Teresa Prat. Banyoles.

Tenim ben a prop el mes de maig, el mes de les Primeres Comunions per excel·lència i un any més em pregunto: quants dels infants que rebran la comunió ho faran per primera i darrera vegada? A quants d´ells tant els faria que en lloc de dir-se Primera Comunió es digués Darrera Comunió? És trist pensar-ho i dir-ho, però malauradament és una realitat ja que després d´aquella diada fantàstica de vestits gairebé de nuvis, plena de regals moltes vegades caríssims i de grans banquets, el verdader motiu d´aquesta gran celebració no es torna a repetir més; no hi ha una segona, ni una tercera , ni una vint-i-cin­quena, ni..., no hi ha una altra Comunió, una altra Eucaristia, una altra verdadera trobada amb l´amic Jesús, el veritable sentit de la Comunió. Per això cal que, sobretot els pares, tinguem clar que la Comunió, l´Eucaristia, és un sagrament que es pot rebre diàriament i no només una vegada a la vida i hem de ser conscients del que realment estan celebrant els nostres fills aquest dia tan meravellós; cal que els animem i ens animem a repetir més sovint aquesta trobada amb Jesús que durant tant temps i amb tanta il·lusió els infants han estat preparant a la catequesi, a les parròquies, i que tant desitjaven que arribés.

La Primera Comunió dels nostres fills ha de ser la primera de moltes Comunions, l´inici d´una etapa de maduració en la seva vida cristiana i pot ser també per a nosaltres una oportunitat per reflexionar en la nostra vida com a cristians i retrobar-nos amb ella, amb una segona, una tercera, una vint-i-cinquena i una infinitat de Comunions.

La Selva diu prou!

Berta Viñals. SILS.

El passat dia 12 de març, decidides, la meva mare i jo vàrem agafar el cotxe des de Sils, direcció a la ciutat de Girona, per fer unes compres. Un cop a la cruïlla del restaurant Touring ens varem trobar una petita colla, entre fang, pluja i paraigües, manifestant-se pel desdoblament de la N-II que en l´actualitat ja hauria de rebre el nom d´Autovia 2 i també hauria de ser una ruta alternativa, ràpida i gratuïta per a tots els ciutadans. És important saber que gran part dels trams per on passa la carretera la qual finalitza a Madrid ja el rep el nom d´autovia i això significa que té dos carrils per sentit. Ja fa uns anys hi havia ­obrers que ràpidament tallaven arbres, aplanaven terra i feien que els gironins miréssim amb il·lusió aquell projecte, però va durar poc. Passats pocs mesos els treballadors van marxar, la maquinària es va retirar i les ganes que tenia la gent per tenir la carretera acabada també es van perdre. El que no ha marxat són les línies grogues que tenyeixen la carretera que no tenen significat i els forats constants que et vas trobant al llarg del camí. El que demanem amb el lema «La Selva diu prou!» és que es posi mà a una carretera per la qual transiten milers de cotxes diaris i on el desdoblament hi és realment necessari per evitar accidents i cues. Així que tots units hem de demanar d´una forma o una altra el desdoblament de la N-II.