oto que sóc estrany quan mor gent com Liz Taylor, de qui he vist segurament totes les seves pel·lícules. L'actriu m'agradava i va formar sens dubte part dels somnis més humits de la meva joventut. Era com de la família, sobretot quan la vèiem retratada en aquella combinació tan de l'època que també podíem trobar als calaixos de les nostres germanes. Ha format part de la meva vida, en fi, encara que jo no hagi participat de la seva. No obstant això, si em demanessin un article sobre ella, no sabria què dir, a banda dels tòpics, que surten sols i que jo procuro reprimir per això mateix, perquè tenint vida pròpia no cal alimentar-los. Aquests dies n'hem llegit i escoltat molts. A la ràdio, un tertulià d'ordre va lloar, crec que sense adonar-se'n gaire, la seva addicció a les drogues, i a l'alcohol i a la cirurgia i als matrimonis. Tot el que no voldria per a una filla seva li semblava bé en la Taylor. L'orgia de lloances sense sentit va arribar a extrems delirants, gairebé totes elles obtingudes del calaix dels llocs comuns. Pàgines i pàgines i més pàgines donant voltes a la nòria de les virtuts de "la dona dels ulls violetes". Però amb la mateixa fúria amb què els mitjans es van dedicar a la morta, se'n van desentendre a penes passades 48 hores. És probable que aquest article meu sembli antic, com si parlés d'alguna cosa succeïda fa set anys. Sic transit gloria mundi.
En aquestes orgies col·lectives, dèiem, és quan un se sent estrany. Potser li hagi succeït a vostè enfront de determinats desplegaments de la premsa. Deu ser molt consolador deixar-se arrossegar pels mitjans i repetir les seves trivialitats: una manera de sentir-se part de la tribu. Després de tot, que fàcil és a dir que sí, que quina pena, que se n'ha anat un mite, una llegenda, i que per això mateix, perquè per fi se n'ha anat aquella pobra grassa alcohòlica i desmanegada (això de pobra grassa alcohòlica i desmanegada callin-s'ho), per això mateix, dèiem, estarà per sempre entre nosaltres. Entre tot el que vaig llegir sobre la difunta, em va cridar l'atenció que s'hagués convertit (des d'on?) al judaisme. Formaria part aquesta conversió dels excessos que tant havien agradat al tertulià convencional?
