Que els Sopa de Cabra coronin un tercer Sant Jordi és una notícia magnífica. Ni el més clarivident dels crítics musicals del país hauria pogut vaticinar aquest triplet insòlit, que pocs artistes han arribat a protagonitzar. Però aquesta és la gràcia de la història en viu i en directe. De la força de la cultura popular, feta amb ànima, talent i espurnes poètiques.
Vist que per aquests rodals els èxits s'acostumen a mesurar per magnituds i audiències, la proesa númerica dels gironins hauria de desdibuixar l'arrogància de tots aquells qui, a hores d'ara, encara se'ls miren amb menyspreu. Fins i tot els més escèptics convindran que els Sopa van tenir prou ambició creativa (i tossuderia) per professionalitzar-se en un sector dur, bastant desagraït i amb menys glamur del que se li suposa. El millor de tot és que hi van reeixir (amb una excel·lència poc freqüent en el traspàs dels anys 80 als 90). I que van servir d'exemple per a molts altres joves creadors.
Un cop convertits en referent generacional, grups de lleves posteriors van veure en els Sopa aquell pare que calia ignorar, assassinar o dinamitar. I així ho van fer. Però ja ho veieu: la fletxa del temps els ha acabat convertint (pispo la metàfora a Javier Godó) en part de l'ADN català. La memòria col·lectiva mai no ha deixat de taral·lejar-los.
Els gironins s'ho van deixar córrer després d'uns quants treballs esplèndids. Però qui sap? Potser després del setembre posen a bullir l'olla per servir-nos un plat de melodies noves.
Perquè si uns tipus com els New York Dolls van gravant com aquell que és boig, de què no seran capaços uns Sopa amb ganes de brega?
