Cartes

Miquel Duran i Ros.

El meu fill, que està empadronat a un poble veí (on vivim), no ha entrat a la llar d'infants de Quart perquè és de fora del poble; em sembla correcte i de justícia si no hi ha més espai. La qüestió és que han augmentat la capacitat de les classes de la llar per encabir a tots els nens del poble; em sembla correcte perquè és just que tots els nens quartencs puguin entrar a la seva llar d'infants. La llàstima és que hi ha suposats nens del poble (segons padró) que no viuen al poble (ens coneixem la majoria i no calen grans investigacions); ens sap greu que altra vegada els tramposos ens tornin a passar al davant. De qui és el problema? Nostre, perquè no hem fet trampes? De l'Ajuntament perquè empadrona a qui ho demana visqui a on visqui? El meu fill també té uns avis i cosins per poder-se tramposament empadronar a Quart. Ho volem així? Sempre estarem fent les coses mal fetes en aquest país? Sempre els tramposos se'n sortiran amb la seva i ens passaran al davant?

Fracàs indignant

JOSEP SERRA QUINTANA. GIRONA.

Novament les classes dirigents han tornat a fracassar, ara amb l'intent de reforma del mercat laboral. El govern, els sindicats i la patronal: quin trio. És evident que no s'assaben?ten de com estan les coses, segur que les seves puntuals i sucoses retribucions els impedeixen veure la cruesa del panorama. No ho tenen clar, però la societat està farta de tenir tant inútil legítim per decidir coses tan importants i urgents. Si us plau, si no en saben que se'n vagin, si no poden que deleguin, si no valen que no cobrin. No pot ser tanta paràlisi, ni tant paràsit caduc i enquistat. Només ens faltava veure'ls junts en un bon àpat, celebrant que no s'han posat d'acord i posant mala cara per a la foto: teatre del bo, teatre indignant!

Agraïment al personal

del Santa Caterina

Esteve Ball-llosera Quera. VilobÍ d'Onyar.

La meva mare va morir el passat 3 de juny víctima d'una llarga malaltia a l'Hospital Santa Caterina de Salt, Girona.

Ella, abans de morir, em va fer escriure les quatre ratlles que us adjunto i que volia que publiquéssim al diari en senyal d'agraïment:

"Ara que ja no hi sóc, em dirigeixo a tot el personal de la unitat groga de la plana 2 de l'hospital Santa Caterina per agrair-los el tracte rebut durant la meva estada. Són una gent molt maca, humana, responsable i de qui tothom voldria sentir-se acompanyat en els moments difícils. Estic orgullosa de tots els treballadors, des del personal de servei, passant per les infermeres i auxiliars fins a les doctores i, en general, de tot el personal. Com que un cop ja traspassada no podré expressar els meus sentiments, deixo que la família publiqui aquesta carta en nom meu de manera pòstuma. Altra vegada: gràcies a tots. Mercè".

En quina societat vivim?

Isabel Hernández Belmonte. GIRONA.

Dimecres 8 de juny, a les 13.15, les meves dues nenes de 10 i 5 anys, respectivament, estaven a la parada de l'autobús. Quan va arribar el vehicle, la nena gran no podia tancar el paraigua, el conductor li va dir que li donava un minut per tancar-lo perquè si no marxaria, i així va ser. La nena no va poder tancar el paraigua i es van quedar totes dues plantades a la parada, plovent, fins que un quart més tard va passar un altre autobús i la nena, en aquest temps, ja l'havia pogut tancar. Les meves preguntes són: és tan important arribar puntual a la propera parada que ens és igual abandonar dues nenes? Qui portava l'autobús, una persona o un robot? Per què cap persona de les que anava a l'autobús no va fer res? Que era l'hora de dinar i arribaven tard? On són els valors de l'ésser humà? Els hem perdut? En quina societat vivim?

Carta d'agraïment de la

família del ciclista

Xavier Tondo i Volpini

Família Tondo i Volpini.

A totes les institucions, organismes i entitats, tant públiques com privades, així com a totes les persones, en especial als companys i amics, us donem les gràcies de tot cor pel vostre acompanyament en aquests moments tan colpidors per a tots nosaltres.

Us agraïm també totes les manifestacions d'estimació i respecte tant per al Xavier com per a tots nosaltres, la seva família, que hem tingut la joia de veure'l néixer, créixer, esforçar-se i fer-se tot un campió.

El Xavi estimava la vida, els amics, la família i... la bicicleta (la seva gran passió). Tot ho feia amb aquells ulls de nen entremaliat, amb la seva il·lusió desbordant i amb el seu característic somriure.

Fem que el record del seu somriure ens acompanyi, que la seva força ens empenyi i que la seva llum ens ensenyi el camí.