Molt s'ha escrit ja respecte al moviment del 15-M i les manifestacions dels anomenats o autoanomenats indignats. Opinadors de tots els colors, uns moguts des de la llibertat de criteri i d'altres mediatitzats per interessos de tota mena, han omplert pàgines i tertúlies sobre aquest important fenomen social i polític. I és necessari i imprescindible reflexionar i analitzar aquest descontentament social, que qüestiona el funcionament i l'estat de les coses en la nostra societat. Però ens equivocaríem si ens limitéssim a lluitar contra els símptomes, com alguns pretenen. És indispensable estudiar i afrontar les causes reals, i oferir solucions als problemes que justifiquen aquest descontentament social. És inajornable obrir des d'ara camins nous en l'àmbit polític i econòmic que puguin canalitzar les esperances i aspiracions vers una societat més justa, més equilibrada, més participativa i demcràtica, en definitiva, vers un món millor.
Ja fa més de mil nou-cents anys, l'escriptor llatí Petroni va escriure "Sola pecunia regnat",: el diner és qui mana. I on mana el diner es foragita la justícia, els principis i els ideals, i es posa preu a la dignitat i la llibertat de les persones. De forma reiterada i preocupant sembla que la política i els polítics estiguin sotmesos als dictats dels mercats. Caldrà reaccionar i actuar, perquè no tot és acceptable. Són moltes les persones que al llarg dels segles i dels temps han actuat i s'han compromés per millorar la societat, a costa de la seva pròpia integritat i de la seva dignitat. La indiferència és el pitjor dels mals de la nostra societat i de qualsevol altra.
És hora i moment d'adquirir compromisos, no de criticar els moviments socials i les seves propostes o de continuar donant excuses. Ni els crits han d'ofegar la paraula i el pensament crític i la realitat d'una democràcia insuficient, però democràcia, ni les notícies i el poder han de menystenir les esperances i propostes de canvis necessaris i ètics respecte a la política i l'economia. La legítima indignació de molts no pot justificar ni la violència ni la coacció ni les acusacions falses d'uns pocs contra les persones que el poble ha investit de la dignitat de representants seus. El clam sobre la necessitat de canvis s'ha fet més visible ara, però som molts els que des de fa molts anys, des de diferents sensiblitats, des de distintes militàncies ideològiques i socials, des de variades responsabilitats i compromisos, en els carrers i places, en els centres de treball i d'oci, en entitats cíviques de tota mena, públiques i privades, en ajuntaments i parlaments, hem vingut treballant i treballem per una societat més justa, lliure i democràtica i per la dignificació del compromís polític, que s'ha de desfer de privilegis i ha d'assumir que la dedicació a tan digna activitat ha de ser un contracte a precari, temporal, i no un modus vivendi permanent.
Certament hi ha sobrats motius, i sempre n'hi hagut, per estar preocupats, per protestar i indignar-se. El gravíssim problema de l'atur, l'expoli d'habitatges a milers de famílies, la manca de futur de molts joves, les mancances de la democràcia representativa i les limitacions existents a la participació ciutadana o democràcia participativa, la partitocràcia, el domini aclaparador de l'economia sobre la política, el sistema electoral de llistes tancades,etc.. clamen reformes i canvis profunds. La democràcia cal resituar-la en el punt de partida: els actors principals i fonamentals de la mateixa són i ha de ser la ciutadania. Cal passar de la indignació al compromís, i entre tots hem de fer possible un futur més just i lliure per a totes les persones, perquè qui no té futur difícilment creurà en la democràcia.
