Res serà igual després de la dimissió in extremis de Camps. Ha trencat el paradigma que la corrupció podia eximir de pagar preu polític. Després d'un llarg període de resistència, Camps ha hagut d'abandonar el càrrec expulsat per les circumstàncies. La Justícia explota quan ningú no s'ho espera.
És un punt d'inflexió en una Espanya esquitxada per la corrupció on el PP va al capdavant, però on no estan exempts de responsabilitat ni el PSOE ni CiU. Des de l'explosió de la SGAE, comença a semblar un axioma irrefutable que qui veu desfilar al seu costat un euro solt que no és seu, se'l posa a la butxaca. Hi ha moltes excepcions, però hi ha una depressió generalitzada sobre la falta de respecte que tenen molts pels interessos públics.
La lliçó de Camps és que una dimissió tardana s'assembla més a un cessament perquè fa que es dilueixi la grandesa del reconeixement d'un error.
Ara el PP tampoc controla els temps de les causes de Gürtel, el que pugui endevinar-se del finançament irregular del PP i les aventures de molts implicats en centenars de sumaris.
El PP es pot trobar amb la sorpresa que els electors no suportin la pudor del partit en emetre el vot. I llavors es produirà la paradoxa d'un rebuig de l'electorat a les dues grans opcions.
La democràcia està canviant. El lent però ferm avenç del 15-M indica una intel·ligència dels qui tenen conviccions i no tenen pressa. És una barreja estranya que pot ser explosiva d'un entusiasme en la seva vessant més poderosa. El que es produeix des de la indagació i l'afartament d'un sistema polític que no es deixa reformar pels que viuen del seu control. La dimissió forçada de Camps esquitxa molts interessos, fins i tot dels que avui s'alegren i demà poden veure's arrossegats per aquesta nova voràgine.
