Els memoriosos sempre han imposat la seva superioritat als que tenim la retentiva sense domesticar i només recordem el que ve de gust a la memòria. Si els milions de neurones que tinc ocupades per cançons odioses (tornades i estrofes completes de Camilo Sesto, José Luis Perales, Julio Iglesias, les Baccara...) i per "jingles" publicitaris ("Kikón, Kikón, Kikón de Espuña, Kikón, Kikón, què salchichón") s'haguessin orientat cap al temari adequat, podria haver estat registrador de la Propietat.
Els especialistes alerten que "l'interès pels textos escrits i la capacitat de comprensió estan empitjorant", una cosa que porten fent fins on arriben els meus records (força enrere malgrat la meva mala memòria). Abans s'imputava a la televisió i als còmics, però ara és culpa de Google.
La neuroplasticitat fa que el nostre cervell s'adapti a les necessitats i a les comoditats i ja memoritzem poc perquè Internet guarda molts coneixements sense ocupar espai físic ni temps d'estudi.
Google és més ràpid i segur que la punta de la llengua i així el motor de cerca d'Internet està modificant el nostre cervell. Ens hem adaptat (evidentment) al fet que sigui suficient saber què buscar i on. Això em fa recordar que fa 30 anys -quan en faltaven 10 per al desenvolupament d'Internet que coneixem i gairebé 20 per a la fundació de Google-, un professor format trenta anys abans citava un erudit dels trenta anteriors que explicava que el seu coneixement estava en els índexs dels llibres de la seva immensa biblioteca. (Els en donaria el nom però no em refio de la meva memòria i no ho he trobat a Google).
Els memoriosos emmagatzemen coneixements que recuperen amb el seu propi motor de cerca però els que tenim la memòria silvestre tenim en Google la cosa més semblant a la memòria domesticada.
