Feia temps que volia llegir el darrer llibre de Lluís Racionero, d'un títol tan espaterrant com, Sobrevivir a un gran amor, 6 veces, Memorias. Amb un parell de tardes d'estiu l'he devorat, no m'ha defraudat: tot i que estem a les antípodes polítiques i culturals. Racionero, sempre és interessant, provocador, es un escriptor súper -esteta, intel·ligent, culte i lliberal- oportunista; sempre sap estar a la darrera ona de la futura moda cultural. Les memòries, és la història indirecta dels seus sis principals amors, parelles. Tot i que d'enamoraments en va tenir dotzenes: el millor del llibre és el seu narcicisme, sinceritat, lucidesa en parlar de la seva relació amb les dones. Particularment, tot i no haver estat un enamoradís DonJuan com Racionero, coincidim com a artistes, intel·lectuals amb la misogínia, especticisme d'en Racionero sobre la codició femenina. D'entrada Racionero, per moltes dones que hagi conegut, estimat, parla que les dones són un enigma, incomprensibles i impredictibles, i que són superiors a l'home en força, astúcia, duresa, crueltat, ja que són Natura -i com ella- primogènites, vitals, realistes, pragmàtiques, antiidealistes, romàntiques, intel·lectuals. Són la força bàsica de l'evolució de l'espècie: conservaores per la reproducció dels fills, la família. I en aquest brutal darwinisme -que per neoconservador lliberal, per Racionero, hi ha la vella lluita de sexes: per això la dona vol seguretat, control i posseir tot el del mascle per a la reproducció de l'espècie humana.
En un dels punts de vista crítics més reals d'en Racionero, escriu que els homes som sexistes perquè les nostres mares ens van no preparar, després de la seva mala educació, domini, estesi, manipulació, per obeir una altra dona: l'esposa.
Però tot i que el tema aparent del llibre és l'amor i les dones el Narcís Racionero, és un home molt subtil, ambiciós, ambigu i conservador. Repassem el seu currículum familiar-professional. Nascut a la Seu d'Urgell l'any 1940. Fill, gairebé res, d'un futur tinent coronel de la guàrdia civil, casat amb una de les dones més riques de la comarca, filla d'empresaris, propietaris, etc. Educat, d'infant als Germans de la Salle, i de més gran a Esade, amb Jesuïtes de Barcelona. Enginyer i llicenciat en econòmiques. Era segon ell, el més guai, llest i guapo de la seva classe. Va guanyar diverses beques per estudiar als EUA, on es doctorà en urbanisme a la universitat de Berkley. Allà va descobrir el moviment hippy, de tendència orientalista, provà les drogues psicodèliques. tots els progres recordem els seus articles publicats a la revista Triunfo, juntament amb la seva primera dona Maria Teresa Rague. Llegim el seu llibre, volem recordar els nostres lectors -que els anys 70, Damià Escuder amic de Racionero, i nostre ens presenta -i vàrem parlar diverses vegades. Era un tipus enigmàtic, molt amable, que s'ho anotava tot en una agenda. A diferència del genial i caòtic Damià, l'únic segon Racionero hippy contracultural, esotèric de Barcelona, que freqüentava les cases comunes creades per Racionero com la Shambala i la de Vall-Vidrera, Racionero durant el dia feia de tecnòcrata ben vestit i encorbatat a l'Ajuntament de Barcelona, i era col·laborador accionista, assessor de la revista Ajo Blanco. Mentre Damià, amb Xirinacs, eren les ànimes místiques polítiques de l'Assemblea de Catalunya, Racionero, no s'amaga de neoromàntic, esoterista, decadentista, amant de l'art per l'art i la bellesa platònica, però és una mena de cortesà diplomatic xinès que amaga en una cara de mestís oriental catalanoandalús un misteriós androgin. No és casual que sigui un gran admirador del misteriós Leonardo da Vinci i que hagi escrit una de les més serioses biografies-assajos, sobre la vida, obra, enigmes de la complexa personalitat d'un dels genis més fabulosos de la cultura universal.
Jo, a l'innocent i també genial Damià li comentava que mai m'agradà l'aire enigmàtic, sensual del subtil Racionero, exhippy, esoterista? maçó? Agent doble o triple dels Serveis Secrets de Madrid, o la trilateral, o el Club de Bidelberg? Anava de Don Juan, però tenia aire d'androgin. Tenia a tot arreu amistats i càrrecs dels més importants de l'ordre establert, els més marginals, esotèrics i ocults. Enamorat de Leonardo, Taillerand, Botín, Aznar. Van córrer rumors que com el Semprún d'esquerres, a Racionero li havien ofert el ministeri de Cultura del PPÉ Va dirigir La Casa d'Espanya a Roma i la Biblioteca Nacional a Madrid, etc.
Potser el que el salva de no tractar-lo sols d'ambiciós, arribista i aprofitat, era que era essencialment un artista-escriptor-decadent, experimental, viatger, tastaolletes que aviat s'avorria, cansava de les seves: dones, amors, feines, amics, cases, llocs, idees, ciutats, països. Ell donava l'excusa que era un neoromàntic, obert a totes les direccions, plaers, experiències, amorsÉ i càrrecs i premis molt ben retribuïts.
