Aquests darrers dies estem llegint en els mitjans de comunicació els invents que han de fer els ajuntaments catalans per tal de poder pagar les nòmines dels funcionaris i els proveïdors municipals. Són sense cap mena de dubte els parents pobres de les administracions i ja han arribat a un límit irreversible en el marc d'una situación caòtica.
Mentre que uns faran pagar pels casaments a la platja o a la sala de plens, altres cerquen recursos publicitaris en els butlletins locals o anuncien revisions a l'alça dels impostos municipals. Per la seva banda, l'Ajuntament d'Olot havia anunciat que apagarà els llums dels semàfors a les nits en una decisió molt de cara a la galeria i poc pensada, perquè imaginem-nos per uns moments un accident a la via pública a la nit, la qual cosa tant de bo que no passi; però si succeís a l'alcalde o al regidor de governació els cauria el pèl. Segons les darreres informacions, però, aquesta decisió ha estat ajornada sense nou termini per a la seva posada en marxa.
No hi ha dubte que cal cercar idees imaginatives, però compte amb les responsabilitats que es deriven d'algunes d'aquestes decisions que no tenen ni cap ni peus.
El país ha viscut dècades de bonança econòmica en les quals tots hem estirat més el braç que la màniga. Els ajuntaments, des de la transició, possiblement són l'administració que més feina han fet, perquè els ciutadans cada vegada exigim més i els què de debò donen la cara són els alcaldes i regidors. Poc a poc, s'han vist obligats a responsabilitzar-se de molts temes que certament no eran competència seva, però ho han fet per tal de cercar més benestar entre els seus vilatans.
Els pavellons esportius es van posar de moda entre els anys vuitanta i noranta i tots els pobles els reclamaven. Ara molts d'ells no es poden mantenir i és evident que en moltes ocasions han mancat grans dosis de planificació. Ara mateix estem veient com gairebé la majoria de municipis han posat en marxa llars d'infants totalment deficitàries i que agreugen encara més els números vermells dels comptes de les cases consistorials.
Ja no podem pensar que l'administració local ens ho ha de solucionar tot. Els impostos que paguem no donen per a tant i cal tocar de peus a terra. S'han fet moltes infraestructures molt costoses que avui són una autèntica xacra. Caldrà mentalitzar-se que en aquests temps difícils o els ciutadans paguem més o no podem gaudir de tots els serveis als quals els nostres edils ens havien acostumat.
Ha arribat l'hora de no fer volar coloms. Durant més de vint anys, ho hem fet i certament sense ser-ne conscients. Pensaven els ajuntaments que eren rics perquè assolien préstecs bancaris sense gaires dificultats. Però quan les caixes han tancat les aixetes del diner, s'han convertit en el parent pobre que pot tenir molt bones intencions, però sense recursos.
Al Govern espanyol que surti del 20-N, els ajuntaments li demanaran la condonació del deute, però això serà impossible atès que, si les previsions es compleixen, Rajoy es veurà obligat a estrènyer encara més el cinturó no només als ajuntaments, sinó també a les comunitats autònomes. Ens trobem en temps complicats i la xifra de gairebé cinc milions d'aturats no permet fer gaires filigranes, sinó, contràriament, obliga a prendre mesures molt dràstiques que ens afectaran pràcticament a tots.
