«Teleshakespeare»

És una paradoxa més de la nostra vida cultural, que en Josep Maria, exfuncionari del Centre Cultural La Mercè, un dels nostres millors amics, assessors en literatura, entusiasta del cànon universal de Harold Bloom, i per tant devot de Shakespeare, Proust, Mann, James, Kafka, Borges, Marías, un cop jubilat la seva gran passió, a part de la lectura, és el cinema, que l'ha convertit en un dels millors crítics literaris de Girona i alhora posseïdor d'una important biblioteca particular.

A més, en Josep Maria és també un gran cinèfil, i des que li han regalat una TV d'alta definició i moltes polzades, s'ha convertit també en un apassionat de les millors sèries televisives americanes. Que a poc a poc, en les visites dominicals, després de xerrar, dinar i passejar el gos pels esplèndids prats tan anglesos de les urbanitzacions de Girona 2, anem a asseure'ns en el nou "Teleclub" familiar per contemplar les noves sèries per a mi en excés realistes i terribles i brutals. En Josep Maria, quan s'apassiona per un autor i obra, va fins al fons i li agrada compartir les seves descobertes amb els seus amics. I motivat que el seu admirat filòsof Eugeni Trias fes una ressenya de l'assaig Teleshakespeare de Jorge Carrión, en Josep Maria no va trigar gaires dies a adquirir, llegir, recomanar-me aquest extraordinari assaig. Repetim que és una paradoxa que en Josep Maria, un dels més apassionats lectors de llibres i defensor de la literatura com a acció narrativa, es torni un devot de la cultura de masses com són els telefilms americans. Citarem els més famosos com: Los Soprano, The Wire, A dos metros bajo tierra, Mad Men, Perdidos, Dexter, Breaking Bad, Galactica, Carnivàle, Treme, Rubicon, Heroes, Fringe, etc... Carrión comenta que si Shakespeare va saber retratar els homes i les dones del seu temps, res com aquestes noves sèries de televisió per retratar l'evolució de les nostres societats amb els nostres desitjos i les nostres inquietuds.

De totes maneres, tot i que n'he vist unes quantes d'aquestes que considerem en excés hiperrealistes i sensacionalistes telefilms, centrats en la terrible vida quotidiana dels americans, i tot i que comprenc les crítiques de Carrión, continuo creient que tant el cinema com la televisió, en ser una indústria basada en les darreres tècniques visuals, cada dia més modernes, sofisticades, en les quals treballa molta gent, i per tant necessiten uns pressupostos econòmics elevadíssims, per tant persegueixen l'èxit immediat i uns beneficis. Creiem que a diferència de l'autor de llibres, que és un creador en solitari, independent, lliure. Ens consta de creure que els autors d'aquestes telesèries siguin els nous Shakespeare, Cervantes, Balzac, Dickens, Kafka. El mateix diem del cinema, de cada centenars de directors hi ha un Eisenstein, Welles, Rossellini, Kubrick, etc. És evident que crec que el cinema i la televisió són les arts, i en especial la comunicació visual, més important del segle XX. I també opinem amb en Carrión que al principi no fou el cinema, al principi fou l'oració i la poesia i el mite i la tragèdia i el conte i la comèdia, i després la novel·la tragicòmica i l'assaig. I la pintura i la fotografía, i finalment, el cinema. I la seva filla, la televisió.

El problema, tot i que defensem també les tesis de Walter Benjamin, en el seu famós i citat assaig sobre la reproducció tècnica, i que tot i les noves obres d'art contemporànies no tenen l'aura de l'obra única, artesanal, i per la falta de mitjans tècnics, econòmics i de la llibertat de creació i crítica, la majoria dels possibles artistes són professionals que reprodueixen els valors capitalistes decadents, sensacionalistes i porno-sadomassoquistes, d'una societat alliçonada en el morbo conformista i irracionalista, i sobretot individualista, nihilista, reaccionari. Sentim no coincidir amb Carrión i l'amic J. M. Potser no acceptem com a humanista, radical, il·lustrat, socialitzat i que el món i homes siguin tan repel·lents, brutals, egoistes i cruels com el món i els homes de les telenovel·les americanes.

A pesar de tot, J. Carrión en la crítica de Mad Men, sembla dir-nos: el que personalment opinem de quasi totes les telesèries americanes, que si la contracultura va existir és perquè hi havia una altra cultura dominant. Una cultura sexista, racista, militarista, alcohòlica, elitista, religiosa, imperialista. I Carrión segueix opinant que l'altra contracultura amb prou feines hi surt, a les telesèries. Els intel·lectuals amb idees progressistes, els cronistes dels abusos policials a les parelles interracials, la crítica al brutal sistema econòmic, cada dia més inhumà, injust irracional, com expressen aquestes hiperrealistes sèries, que són malsons dels horrors de la fi d'un temps-societat, que no acaba d'arribar com expressa la sèrie Carnivàle, retrat apocalíptic de la crisi econòmica dels anys 20 i 30, que avui tornem a reviure a tot el món de tardocapitalisme en la seva eterna crisi, corrupció, decadència.