Diu la Constitució italiana que "el Govern haurà de tenir la confiança de les dues Cambres". Tot i això, fa pocs dies, comentant en una revista especialitzada la caiguda de l'Executiu de Silvio Berlusconi i la seva substitució per un altre de tècnics dirigit per l'economista Mario Monti sense que hi hagués intervingut cap procés electoral, el professor Antonio Ruggeri observava, amb intenció només a mitges provocativa, que el que la Constitució real del país prescriu verdaderament és que el Govern ha de comptar amb la confiança del Parlament i dels mercats. El sistema de legitimació seria, així, de doble confiança, prevalent, no obstant això, la dels mercaders de capitals sobre l'atorgada per la representació popular. La pròpia Unió Europea (UE) vindria a ser per als seus Estats membres un sorrut agent dels ultimàtums borsaris, i la sobirania nacional, una cosa en tràngol de patiment i superació, quan no alguna cosa ja perduda del tot.

Setmanes abans, un altre estudiós italià, Fulco Lanchester, escrivia amb to melancòlic: "Hi ha un vent fred que bufa sobre els ordenaments democràtics i que inquieta fortament. La crisi econòmica internacional i els seus reflexos sobre els Estats més febles fan renéixer els dimonis dels anys vint i trenta del segle passat". I entre d'altres perills de la situació actual assenyalava: 1) disminució de la importància del pla nacional sense que els ciutadans tinguin una alternativa per expressar la seva voluntat com a poble; 2) creixent pes en la política dels poders econòmics fàctics, amb la consegüent deslegitimació de l'aparell estatal; 3) reducció dels partits a simples màquines electorals i substitució del control popular de la política per òrgans tècnics que no tenen vinculació representativa directa; i 4) dèficit d'eficàcia i democraticitat de la UE. Concloïa propugnant un salt qualitatiu institucional: més integració d'Europa i més responsabilitat parlamentària en l'àmbit europeu dels seus dirigents, eliminant en cada Estat de la UE les rèmores de tipus constitucional i polític que fins ara han impedit l'avenç.

Examinaré breument els ombrívols judicis d'aquests dos il·lustres constitucionalistes. En primer lloc, l'opinió de Ruggeri ha de ser objectada en el que té de tesi sobre una pretesa crisi de la sobirania. Si posseir la sobirania vol dir que es disposa d'una completa i irrestricta independència per fixar la pròpia orientació política, llavors cap Estat seria sobirà: ni tan sols els Estats Units, extremadament dependents, verbigràcia, del finançament exterior del seu deute. No serien tampoc sobirans, amb més motiu, els Estats membres de la UE, a la qual li han transferit importantíssimes competències, que van des de la moneda fins a sectors del Dret Penal. No obstant això, mentre tals Estats tinguin dret de veto sobre la reforma dels tractats de la Unió, seguiran sent sobirans, encara que disminueixin les seves potestats sobre la vida i la hisenda dels seus súbdits.

Quant als famosos mercats i el seu poder, són inherents a la globalització i aquesta no és un fenomen recent. En un lluminós assaig de 2005, Eric Hobsbawm es refereix a l'extraordinària acceleració de la globalització des de la dècada de 1960, a la pèrdua de capacitat de l'anomenat Estat-nació sobirà per exercir les funcions bàsiques de manteniment del control sobre el que passa en el seu territori i a l'absència d'autoritats globals amb capacitat de prendre decisions polítiques i portar-les a la pràctica. "La globalització -escriu- es queda curta en el terreny de la política, ja sigui nacional o internacional". Per això, fins i tot l'economia nacional més forta depèn de forces que no pot controlar. Ara bé, el que ha passat a Itàlia no consisteix que els mercats hagin enderrocat el Govern parlamentari de Berlusconi i imposat un Gabinet sense suport electoral. El que ha passat és, simplement, que una classe política únicament atenta a la seva supervivència ha preferit no cremar-se amb l'adopció de les mesures quirúrgiques exigides per la UE. D'aquí el recurs a un "outsider" com Monti, cridat a practicar la medicina xamànica dels tecnòcrates al cos dolgut de l'economia italiana. En un acte sense precedents, majoria i oposició han donat suport a la solució Monti per poder acudir en estat virginal als següents comicis. És a dir, Berlusconi no va voler (o no va poder, per impedir-ho el seu aliat Umberto Bossi) implementar la política exigida per Brussel·les. Tampoc va quallar, a falta de generositat dels uns i dels altres, la possibilitat d'articular un Govern de concentració nacional. Així, la "síndrome Monti" revela la presència d'una malaltia del sistema: el clientelisme partidista resulta tan extrem que ningú que visqui professionalment de la política vol patir el desgast connatural a la responsabilitat de governar en temps difícils. Quin gran país, Itàlia i quant desvergonyiment i frivolitat la dels seus dirigents!

La denúncia del professor Lanchester, en canvi, es troba del tot fundada i és àmpliament compartida en els cercles acadèmics. Des del punt de vista institucional no hi ha dubte que els grans poders estatalment cedits a la UE no s'exerceixen per un ens eficaç ni prou articulat en clau democràtica. Al contrari: en una estructura orgànica el barroquisme de la qual recorda la desmanegada baluerna del Sacre Imperi Romà-Germànic falta un "demos" europeu que legitimi una governança transparent i responsable. En el seu lloc, i jeràrquicament per sota de la testosterona grollera dels bessons Merkozy, pul·lulen, aliens a qualsevol mandat i control popular, euròcrates de tot rang i condició, a més d'un Banc Central imposat i controlat per Alemanya.

I sí, tant a la UE com a fora, els poders públics no només s'han demostrat incapaços d'enfrontar-se al capitalisme financer més salvatge mitjançant tècniques d'intervenció i regulació dels mercats, sinó que utilitzen massivament els diners dels contribuents per salvar els qui han incorregut en pràctiques de desmesurada especulació, mai tallada a temps pels òrgans tècnics, suposadament independents, encarregats de la seva vigilància. Hem arribat, doncs, a un punt en el qual els que ostenten el poder públic abdiquen de la funció mediadora i correctora de l'Estat, comprometent la legitimitat estatal i la base mateixa de l'obligació política, és a dir, del deure ciutadà d'obediència a l'autoritat. De ?se?guir per aquest camí, el contracte social haurà de ser replantejat d'arrel.