La primera condició d'un imperi és presumir d'eternitat. Ha predominat un desdeny imperial en els dirigents del PSOE, el partit que ha governat Espanya durant 22 dels últims trenta anys. D'aquí el trauma col·lectiu davant la sobtada extinció del seu poder, que porta annexa una pena d'irrellevància. Es pot exceptuar de la temptació olímpica a l'amable Zapatero, encara que l'ha fomentat amb inusitats nomenaments ministerials. L'esquerra en el poder es va apropiar de la realitat, sense deixar ni les engrunes per als seus representats. El 15-M és un moviment de l'esquerra burgesa contra l'esquerra burgesa, una benedicció addicional per al PP de les victòries inexorables.

Negats en la vall de llàgrimes, els dirigents del PSOE amb l'anell d'ex confessen el seu distanciament del carrer. Massa tard, encara que sempre reconforta que l'alcalde de Toledo, Emiliano García-Page, adverteixi contra la possibilitat futura de "prendre els militants per pàrvuls". Benvinguda sigui la naturalitat expressiva, ja que permet consignar sense embuts que els socialistes van prendre els votants per tontos. D'aquí els resultats encadenats el 2012, en un cicle que es clausurarà amb les eleccions andaluses. I quant a la magnitud d'una catàstrofe que no assimilen convenientment, un digne regidor toledà és el màxim que l'esquerra pot aportar avui en termes de poder. Els altres hi són de farciment, començant pels candidats avançats a la secretaria general.

De fet, els dirigents socialistes s'entesten a actuar com si la brutal fragmentació del vot d'esquerres fos aliena a les seves actuacions passades o futures. De seguida que amaini la crisi o adverteixin la verdadera dimensió de Rajoy, els votants díscols tornaran espontàniament a la pleta. No tenen on anar, un altre símbol d'altivesa imperial. La temeritat socialista en la gestió del seu destí obliga a un interrogant radical. Hi ha vida després del PSOE? Els signes d'interrogació són l'única concessió a una possibilitat de regeneració interna, que les declaracions abstractes i l'encreuament de manifestos escoren cap a l'improbable.

Segons Jesús Caldera -exministre, com tots- en una entrevista a Tiempo, el programa electoral que ha portat els socialistes a la seva pitjor derrota electoral, per no parlar de la pèrdua de més de quatre milions de vots, "no només és vàlid per als quatre anys pròxims, sinó per als deu o quinze". En efecte, el PSOE té un problema. De seguida que els pobres d'esquerres han deixat de ser rics, s'han oblidat de votar progressista. Els electors es van desfer de l'opció socialista sabent que no quedava ningú al capdavant del país, segons demostra el concís increment en vots del PP. Aquesta ferida autoinfligida és una variant de l'odi popular cap a la banca, que cursa a dolls amb independència que repercuteixi en la sort dels estalvis que se li encomanen.

La condició de comparsa requereix una etiqueta diferent. La paradoxa del PSOE estableix que no podrà donar suport, des de l'oposició, a aquelles iniciatives del PP que els socialistes propugnaven des del seu Govern autocomplaent. Per descomptat, costa desmuntar els tics del partit que no ha paït la pèrdua del poder. Per exemple, ha demostrat seguidisme en el cas Urdangarin, redundant en l'actitud vaticana de qui es considera a resguard de les vel·leïtats humanes. Ni tan sols l'amputació de la meitat del seu cos electoral corregeix la sensació imperial. L'esquerra majoritària s'aplica la doctrina de l'ampolla mig plena, li queden set milions de vots per perdre.

Algú ha de quedar-se amb el PSOE, que segueix ancorat en el dilema RubalcabaChacón. Els resultats a Espanya desaconsellen el primer, Catalunya descarta la segona. L'exvicepresident ja es va estavellar a l'assajar el doble salt mortal de desmarcar-se de Zapatero després d'haver estat el seu número u. Ara assaja el triple salt que s'oblidi així mateix el pronunciament electoral. Massa difícil, fins i tot per a Rubalcaba. La seva única basa personal consisteix a recordar que hauria obtingut més vots si s'hagués presentat al marge del PSOE.

L'arquitecte Norman Foster es basa en la seva pròpia experiència com a malalt desnonat i recuperat, per enarborar les virtuts a contrapèl de l'estat de negació. Només des de l'esperança irracional poden superar-se les crisis extremes. No obstant això, és probable que l'autor del Bundestag consideri exagerat l'optimisme d'aplicar la seva tesi a l'actual situació del PSOE, tan pròxima a la irreversibilitat.