En bufar les espelmes del desè aniversari de l'euro ens van explicar que, des del 2000, el cost de la vida va pujar a Espanya un 31,6% i el salari un 14%. Encara que ningú recorda una edat d'or dels assalariats espanyols, aquesta pèrdua de poder adquisitiu no ens va fer prou competitius en les produccions on ens movem millor: les basades en la mà d'obra barata, alienes a la innovació i a l'alta preparació dels joves.
Els empresaris espanyols saben competir a pagar poc als empleats, a Espanya i on sigui. Vegin el calçat i el tèxtil, d'on surten fortunes. Fa anys, empresaris espanyols treballaven a Espanya per a Itàlia però, com que la seva especialitat era pagar poc, se'n van anar a la Xina a trobar salaris baixos. Espanya va deixar de ser la Xina d'Itàlia, la Xina va ser la Xina d'Espanya i, quan va deixar de ser-ho, van saltar al Vietnam, que era la Xina de la Xina. Ara Vietnam està deixant de ser tan atractiu perquè pugen els sous.
Encara que una d'aquestes empreses espanyoles ven calçat al Vietnam, per fabricar sabates cal anar a països on la gent encara va descalça. Per això altres empreses estan pensant ja a anar-se'n a un altre costat. Com a penes inverteixen, es muden amb facilitat a la recerca de temps i suor més barats: Cambodja, l'antiga Birmània, Indonèsia. Quan millorin algunes infraestructures, hi seran l'Índia, l'Àfrica...
El món és gran... i rodó el que fa que algunes empreses consideren que Espanya pot tornar a ser competitiva.
Amb cinc milions d'aturats -i els que se sumin aquest any quan tanquin els 450 organismes autònoms, fundacions i empreses públiques- i la reforma laboral en camí, estem incubant el més gran contingent de mà d'obra barata d'Occident que bé sabran explotar els empresaris espanyols i tots els qui segueixin basant la seva competitivitat en els baixos salaris.
