El turisme de la dècada és de creuer i els naufragis tràgics i ridículs no l'afectaran. Només a Espanya portar gent de port en port factura 1.200 milions d'euros i dóna feina a 25.200 persones.

La seva brillantor d'hotelàs en alta mar i la seva estètica de casino flotant, no acaben d'enlluernar-me per culpa de la meva lactància cultural, el cinema catastrofista d'Irwin Allen i la televisió embafadora d'Aaron Spelling, és a dir La aventura del Poseidón i Vacaciones en el mar, el naufragi i la navegació, la nau de cap i la del cor. Vaig admirar Allen i vaig detestar Spelling i així vaig treure una conclusió errònia (el millor que podia succeir-los als vaixells de luxe era enfonsar-se, tenitn en compte els viatgers que transportaven) i una altra contradictòria perquè mentre volia que se salvessin tots els personatges del Poseidón, desitjava que s'ofeguessin els protagonistes del Princesa del Pacífico.

A Vacaciones en el mar, arribaven a Puerto Vallarta (Mèxic) i ens n'anàvem al descans. Després de la publicitat, ja eren una altra vegada a bord. Això és real: les parades són curtes i per fer compres. Vaig saber més de Puerto Vallarta gràcies a La noche de la iguana. La pel·lícula de John Huston sobre obra de Tennesse Williams mostrava un lloc habitat per nàufrags més atractiu que el vaixell de la tele.

Una fita de Vacaciones en el mar era sopar a la taula del capità Stubing, un fet que els passatgers apreciaven com un honor. Era seure a la taula del poder (també em ve d'aquí l'aver?sió?) No he pogut treure'm això del cap al llarg del serial de Francesco Schettino, capità del Costa Concordia.

Quatre dècades després, d'acord amb el seu temps, Schettino és d'una altra escola i no ha seguit l'ètica dels navegants sinó dels capitans d'empresa, que són els primers a abandonar el vaixell perquè estan al servei dels taurons.