El tancament de Megaupload, més que una nova excusa perquè les dues forces antagòniques i sorolloses que estan segrestant el debat des de fa ja massa temps, trobin motius per seguir alimentant les seves fòbies i el seu ancestral immobilisme, podria haver-se convertit (i per desgràcia no està essent així), en el detonant d'un enriquidor intercanvi d'idees nascut a la llum d'una realitat incontestable que ha posat sobre la taula el cas Megaupload. I és que una de les conclusions que poden extreure's de la intervenció i clausura d'aquesta empresa d'allotjament d'arxius és que la gent està disposada a pagar per descarregar-se continguts. I d'acord amb les luxoses mansions, milions de dòlars, maseratis, lamborghinis i altres objectes de luxe intervinguts a l'ostentós propietari de Megaupload, no eren pocs (publicitat a part) els que abonaven escrupolosament les seves mensualitats o anualitats per poder descarregar-se sense restriccions els continguts. Hi ha possible model de negoci. Aquesta és la bona notícia. El problema és que en aquests casos s'ha pagat a la persona equivocada; no a qui crea, sinó a qui es lucra amb el treball dels altres.

Però no. En lloc d'ajudar a establir les bases per començar a resoldre aquesta situació, i que aflorin idees perquè tots surtin beneficiats, sabent que hi ha un possible model de negoci, com ha demostrat Megaupload, el debat productiu segueix segrestat o ensordit per aquests dos extrems.

Uns, els mal anomenats ciberllibertaris o cibercomunitaris, que després del tancament de Megaupload (dit sigui de passada, un tancament que només té efecte exemplaritzant) han sortit clamant venjança "per aquest atac" -aquest atac, a qui?, caldria preguntar-se- segueixen en el seu entossudiment de reclamar l'abolició dels drets d'autor i el lliure ús i intercanvi de qualsevol contingut cultural protegit o no, paradoxa majúscula on n'hi hagi, venint de grups autodenominats igualitaris, doncs un escenari d'aquest tipus, sense una compensació justa als qui creen els continguts, ens portaria a una societat empobrida culturalment en la qual la creació cultural estaria en mans d'una elit, dels més adinerats, que podrien permetre's el luxe d'escriure o compondre cançons sense necessitat d'obtenir res a canvi; o bé dels subvencionats, creadors pagats per l'Estat o govern, escrivint en part, si no al seu dictat, sí sabent molt bé que no cal mossegar la mà que dóna menjar. La història pot donar-ne fe. Hi ha exemples a dolls. La incongruència, a més, arriba a quotes superlatives, quan part d'aquest sorollós grup, que sol defensar també les tan democràtiques pràctiques d'Anonymous de tombar pàgines web amb les quals no combreguen, ha sortit a la defensa de l'amo de Megaupload, que és, com hem pogut comprovar aquests dies sense cap indici de dubtes, pels seus hàbits, un viu exemple de l'anticapitalisme llibertari que propugnen.

I després hi ha els que no han deixat passar l'ocasió i han aprofitat aquest succés per tornar a llançar el missatge que Megaupload ha revelat el que ells vénen dient fa temps que és internet: un mar abonat a la pirateria, contra la qual no hi ha més solució que mà dura: legislacions restrictives i regulació intrusiva, recolzant lleis de censura preventiva, com la nord-americana SOPA (paralitzada de moment), encara que això impliqui que calgui vulnerar altres drets com el de la privacitat o fins i tot la llibertat d'expressió, amb l'afany, legítim, però probablement errat, de seguir aferrant-se a un model de negoci que es descús a poc a poc.

Afortunadament, com ha demostrat Megaupload, internet és molt més que no representen aquestes postures i cal que les idees immobilistes que defensen vagin quedant en l'oblit, apagades per un debat molt més productiu.

Hi ha moltes persones disposades a pagar, per exemple, per descarregar-se sèries de televisió si no hi ha demores. És a dir, poder accedir a les sèries, no un mes després que hagin estat estrenades als Estats Units, sinó al mateix temps que al país d'origen, o unes hores després, si ja estan subtitulades o traduïdes, perquè internet i la globalització han universalitzat també els debats entorn dels productes culturals i 24 hores en l'època d'internet eren mesos en èpoques pretèrites. Hi ha gent disposada a pagar per comprar llibres digitals, però no si han d'abonar 19 euros per un llibre digital, que no té costos d'impressió o distribució, la versió impresa del qua s'està venent a 20 euros. Hi ha gent disposada a pagar 20, 30, 40 euros al mes o al trimestre, per poder accedir en modalitat de tarifa plana o amb un ampli límit de descàrregues, a continguts culturals, sense necessitat d'haver de pagar per cada producte de manera individual. I si en lloc que una persona pagui 20 euros per un llibre, hi ha 20, 30 o 40 persones que paguen un euro cadascuna, és possible que hi hagi model de negoci. Megaupload era això, encara que se'n beneficiava qui no havia de fer-ho, però ha mostrat el camí que pot seguir-se.

Cal, per tant, avançar en una regulació que, efectivament, com indicava aquests dies la comissària europea Neelie Kroes, permeti la remuneració justa dels artistes i creadors, sense que això impliqui violar altres drets fonamentals. Cal que internet deixi de ser un territori sense llei en matèria de drets d'autor. I cal que la indústria cultural doni passos decidits per adaptar-se a uns hàbits de consum i unes regles que ja no són les d'abans. Només treballant conjuntament en aquestes direccions podran construir-se escenaris més sòlids i duradors. Si no, si la solució no és integral, independentment de a qui li assisteixi la raó legal, qualsevol actuació que s'executi només servirà per aixecar ocasionals dics de fang. El que ha passatt amb Megaupload ha obert una nova porta. Però hi ha gent entestada que es tanqui aviat.