A casa, la forma comunament acceptada de respondre a les ofenses dels senyors importants des del telediari consistia a llençar-los a la tele coses tovetes. Un tovalló, una bola de paper, una resta de pa del sopar en totes les galtes del bocamoll de torn. Estava prohibit fer-los mal de veritat o pitjor, amenaçar la integritat de l'aparell en els temps que els electrodomèstics duraven per necessitat més que una barra de llavis. Ara, per sort, tenim Internet per contestar ampli i clar; bé per a nosaltres, dolent per a ells. La xarxa ens permet llegir i escriure sobre totes les facetes del polifacètic Fraga, incloses les que prefereixen oblidar-se en els sermons, i opinar sobre l'assumpte de Contador i l'assumpte de Gallardón, sobre el logo de Madrid 2020 i sobre el genuflex Tribunal Suprem. Els senyors importants ja no poden llançar la pedra i amagar la mà, perquè les allaus resulten imparables. Li acaba de passar al digitat primer ministre italià Mario Monti, un dirigent que surt a la palestra de tant en tant, no com el nostre president Mariano Rajoy, #manifiestaterajoy.

En una entrevista a la televisió, Monti intentava aixecar els ànims d'un país que pinta a les seves parets eslògans del tipus "a la merda l'austeritat" i de vendre els avantatges de canviar una estructura econòmica obsoleta. Un dels seus mals és l'enquistament del mercat de treball, ja que la legislació i fins i tot la constitució protegeixen els italians contra l'acomiadament. En aquest panorama es veu amb claredat un segment de ciutadans amb ocupació estable i bones condicions a la manera antiga, enfront d'un altre format per persones amb horitzó laboral extremadament precari, de fet un apartheid, exposava el primer ministre. "Els joves s'han d'acostumar a la idea de no tenir un lloc de treball fix per a tota la vida. I a més, quina monotonia! És molt més bonic canviar i acceptar nous desafiaments", va dir, i em puc imaginar la pluja de boles de molla de pa contra la seva efígie.

La resposta, per descomptat, no es va fer esperar en les xarxes socials. Teoritzar és gratis (a alguns els paguen), venien a dir joves i aturats. La majoria de les reaccions entrarien sota l'epígraf : ¡Visca la monotonia! i moltes retreien a Monti el desvergonyiment de parlar des de la seva posició de senador vitalici amb un sou d'uns 15.000 euros al mes. Vitalici. La monotonia no li agrada a ningú quan se sent entre els llençols, quan el teu equip empata i empata, o si no deixa de ploure. La monotonia és un fàstic si tens la possibilitat de saltar d'una ocupació excitant a una altra encara més interessant, però no si l'opció contrària consisteix en un subsidi i la impossibilitat de conquistar la independència. Prefereixo avorrir-me en triar la forma de frustrar-me entre un ampli ventall de possibilitats.

Quina pena Monti, professoral, cavaller, un mestre que mai ha pronunciat una ximpleria. No és que ara l'hagi dit, entenguin-me, sinó que ha reflectit aquesta falta de connexió emocional amb la realitat dels polítics que fa dubtar que l'encerti en la seva gestió. L'absència d'empatia fa pensar, ara que el govern espanyol també ha enllestit una reforma laboral que abarateix l'acomiadament; ells en diuen flexibilitzar el mercat. El nostre mercat, no el seu. Perquè els pròcers hispans casualment també tenen feines segures a les quals tornar si ho necessiten: Rajoy, registrador de la propietat; Sáenz de Santamaría i Arias Cañete, advocats de l'Estat; García Margallo, inspector tècnic de l'Estat; Ruiz Gallardón, fiscal; Montoro, catedràtic; Fernández Díaz, inspector de treball; Pastor, funcionària; Soria i Guindos, tècnics comercials de l'Estat, Mato, professora de la UNED. És a dir, que només Wert, Báñez i Morenés podrien arribar a plantejar-se aquesta pregunta tan difícil que s'estan formulant tants en trobar-se a l'atur: I què faig jo ara?