Com a ciutadà, el que va passar el cap de setmana passat a Sevilla, al congrés del PSOE, és de gran interès. L'observador dels processos polítics, per la resta, troba alguns assumptes que no són menors. Si reunim els dos aspectes, una certa sensació d'alleugeriment és innegable. El pitjor dels escenaris ha desaparegut del panorama polític, el que no és poc. Aquest pitjor escenari es dibuixava amb una Carme Chacón assessorada per la seva nodrida cohort de tècnics de la comunicació i aventurers de mass media. El que recolzava Chacón era un conjunt heterogeni de descontents sense cap denominador comú. El que pugui unir Barreda amb Tomás Gómez, els nous lermistes amb Leire Pajín, o els andalusos amb l'exministre Aguilar, a penes puc entendre-ho. Per no esmentar el que pugui significar Peces Barba en aquest batibull. En realitat, tots sabien que Chacón posseeix l'única empresa política rellevant, l'equip capaç de mantenir un diari. Tots els altres prohoms, tan heterogenis, estaven confiats que la senyora Chacón tanqués l'organigrama amb una estratègia comunicativa cap a l'anomenada "joventut".
D'aquesta estratègia en vam veure prou en els discursos que van precedir al congrés i, sobretot, en el discurs que va precedir a la votació, un dels més grans despropòsits que hem pogut escoltar en els últims temps. Carme Chacón, que actuava com una ministra serena, amb un discurs il·lustrat dotat de certa capacitat pedagògica, es va convertir en una venedora de fum. I aquest era el pitjor escenari. Un discurs ja tancat del qual es podia esperar una millor posada en escena, una educació més acurada de la veu, un control dels galls, una retòrica més frígia i contundent, però de cap manera un canvi de contingut. Emotivitat, visceralitat, frontalitat, irracionalitat, d'això en tindríem en abundància.
En suma, això era tot el que el PSOE podia canviar, el que quedava molt per sota del que es necessita. Només podíem esperar l'escalada d'un discurs el model del qual ja estava definit. Discursos que enfilen titulars de Público, aquest era el camí, un per cert que porta directament al populisme d'esquerres en el qual alguns dels més pròxims a Carme Chacón van créixer i van formar la seva percepció política.
Ella no és el mateix que Zapatero. Aquesta maledicència masclista oculta el senzill fet que és pitjor que Zapatero, una insistència en els seus vicis radicalitzats per la desinhibició, una clara aposta per una aventura que ningú veia compromesa amb la sort profunda de l'Estat. Tot el que es podria esperar evolutivament d'aquest canvi ja estaria realitzat, i el PSOE ens donaria més del mateix a penes sense solució de continuïtat. El fred càlcul de no plantar cara a les primàries, per així donar la punta en aquest congrés, no només estava animat per totes les expectatives dels fracassats amb comptes pendents, sinó per una mirada impròpia de companys de partit.
Rubalcaba ha estat un perdedor, és veritat. Però ha estat un perdedor que ha donat la cara intentant reparar el despropòsit del seu cap, i ha realitzat alguna cosa molt semblant al sacrifici. Però hauria estat una injustícia excessiva que la conseqüència d'això hauria estat que l'estructura de partit que va inspirar el desastre s'apropiés novament del poder.
Alguns van dir que Rubalcaba no tindria temps de reconquistar el poder, mentre que Chacón podria jugar a llarg termini. De què serviria comptar amb temps si aquest s'omple amb la repetició de l'error? Rubalcaba no podrà ser candidat el 2015, això sembla clar. Però just per això pot treballar perquè hi hagi un bon candidat i per enfortir un partit que sigui més que un conjunt de benintencionats buròcrates sense capacitat d'oferir un projecte d'Estat. Si almenys cada militant del PSOE es proposés com a tasca portar-ne tres més al partit, s'arribaria a un milió de militants. Això tan senzill pot ser un punt de partida.
Però el fet més important és que Rubalcaba no és un aventurer, i això en aquest temps és molt. N'hi ha prou de pensar en aquesta notícia: en a penes un mes, la intenció de vot que rep el Govern del senyor Rajoy ha disminuït en dos punts. Aquest Govern és la nostra bala de plata i no ha de jugar amb reformes equivocades, com l'anunciada del Batxillerat. El PSOE ha de cooperar per no haver d'arribar a la bala d'or. Però tant si s'arriba com si no, Rubalcaba és una garantia.
