En un mateix dia, el president del Govern i el del BBVA anuncien alegres que aquest any es perdrà un altre milió de llocs de treball. Els dos analistes coincideixen també que el drama que s'acomiadi tant sorgeix de les traves per acomiadar. És a dir, la propagació d'una epidèmia es deu a l'extrema dificultat del seu contagi. Rajoy i el banc avalen l'anul·lació de les defenses immunitàries dels empleats -també anomenada reforma laboral- com a teràpia idònia per combatre el virus. Han interioritzat la saviesa zen que si suprimim els cinturons de seguretat que oprimeixen el conductor, disminuirà el nombre d'accidents. El governant i el financer, si algú fos capaç de distingir-los, llancen de passada una mirada fosca cap als treballadors supervivents. Alguna cosa hauran fet.
"Perdó per treballar" seria la resposta més educada a Rajoy i al seu banc. Pronunciant-se conjuntament, han instal·lat el concepte que els treballadors són els artífexs de la multiplicació de l'atur, per gaudir d'unes condicions molt favorables. És a dir, les persones salvades miraculosament d'una catàstrofe tenen la culpa que s'hagi produït. Els alumnes que aproven amb prou feines són els causants del fracàs escolar. L'exigència de responsabilitats s'atura en l'empleat de base. Se li carrega fins i tot la proliferació del frau fiscal que els seus ingressos no li permeten cometre. En l'esport de l'economia, l'entrenador mai té la culpa.
Una vegada singularitzat el treballador sospitós, que a sobre cobra, es procedeix a atemorir-lo per rebaixar les seves remuneracions o les seves garanties contractuals. Del contrari, se'l llançarà al fossat de l'atur que és el seu hàbitat natural. Un sensacional descobriment de l'economia contemporània estableix que, si s'anul·len les despeses de personal, millora apreciablement el marge de negoci. No necessitàvem Rajoy ni els bancs per convèncer-nos que tot va malament. En algun moment vam somniar que pretenien solucionar-ho.
