Agradi més o menys als electorats, la quadratura parlamentària porta implícit un clar tacticisme multicolor. CiU, quan pacta els Pressupostos amb el PP, no fa altra cosa que aplicar el pragmatisme davant l'evidència que acordar res amb els rivals ideològics (els grups que fent coalició la van apartar del Govern durant set anys) implica una negació del seu propi argumentari. Per tant, caigui simpàtica o no la decisió, aquesta s'entén pel que té de fàcil, d'efecte immediat, més enllà de les lectures a llarg termini. Ben diferent, en canvi, és el que ha passat amb la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. No és tant el tòpic segons el qual el PP és el Mal amb majúscules (els seus gestors actuals a Catalunya estan essent prou hàbils com per desactivar-lo) sinó la certesa que, en tot el que es refereix als mitjans públics, CiU i populars comparteixen una tendència molt preocupant a la relativització de tot allò que no respongui a una uniformitat moral. Fan por en els seus àmbits de coincidència, és a dir, la restricció dels espais de creativitat, una concepció adoctrinadora de la ficció i, per damunt de tot, una molt discutible idea de la llibertat informativa. Però encara atemoreixen més per les seves diferències, que ara s'hauran de traduir en un consens que poden portar els mitjans a un desdoblament de personalitat. Què passarà amb les qüestions lingüístiques? I amb el tractament del catalanisme social en debats, documentals i entrevistes? I amb els espais de denúncia política? Els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio, els que gestionen el dia a dia, haurien de poder treballar sense haver d'estar pendents dels canvis de cromos entre dos partits. Convé recordar que ja han hagut de lluitar molt per defugir l'etiqueta de la submissió a un partit de Govern. I això de "reduir progressivament" la publicitat de Catalunya Ràdio fa un tuf exagerat d'agraïment a Godó pels serveis prestats. Quin (petit) país, aquest.
