Sembla mentida, però enmig de tanta negror en el món municipal apareix ara una taca verda que podria fer pensar que no tot està perdut. L'Ajuntament de Torrelodones, municipi madrileny conegut per ser la seu del Casino i per la cançó de Sabina, va tancar el 2011 amb un superàvit de 5,4 milions d'euros, una xifra gens menyspreable per a una població de prop de 22.000 habitants, governada per una candidatura independent no adscrita a cap formació política.
En un moment en què la majoria d'ajuntaments suen sang per arribar a final de mes, Torrelodones es converteix en l'oasi d'un desert en el qual augmenten diàriament les víctimes d'una crisi que ha deixat sense recursos pobles i ciutats de totes mides, sense distinció geogràfica. Molt em temo, però, que el cas de Torrelodones no és l'inici de cap recuperació, sinó simplement l'excepció que confirma la regla i que la seva salut econòmica no s'estendrà més enllà del seu terme municipal, sense menysprear d'altres excepcions que de ben segur hi són.
Els ajuntaments, com les famílies, es varen enlluernar pel miratge d'una economia engreixada a força de totxanes i de diner inexistent i ara paguen l'alt preu d'haver cregut erròniament que els ingressos no pararien mai de rajar. I mentre uns gaudeixen del seu èxit econòmic aïllat, d'altres agonitzen enmig d'una crua realitat que no permet veure cap símptoma de recuperació ni a curt, ni a mitjà, ni a llarg termini. I ni tan sols el nou miratge del govern de prometre diner per pagar deutes es visualitza com una injecció de moral, perquè al cap i a la fi es tracta de més deute per allargar l'agonia. Sempre els quedarà un viatge a Torrelodones per veure de prop el seu miracle econòmic i com si es tractés d'un pelegrinatge, tornar amb l'esperança que alguna cosa positiva passarà.
