Em pregunto si aprendrem alguna cosa d'aquesta crisi. Potser sí, encara que soni molt malament amb tant d'atur i amb un munt de gent que s'ha quedat sense un lloc on viure. Alguns experts asseguren que mai més res tornarà a ser com abans. De fet, fixem-nos en el nostre futur energètic: durant quants anys més podrem fer-ho funcionar tot (cotxes, avions, camions, fàbriques, calefaccions, etc.) amb gasolina, gasoil i gas natural? Fins l'any 2030, potser 2040? I pel que fa al creixement econòmic (almenys en gegants com ara la Xina, l'Índia i el Brasil), fins quan podran mantenir o augmentar la producció de cotxes i de tota mena de productes? Potser fins al 2030 també? I després, quan s'acabi el petroli, què passarà? Però, compte, perquè llavors (parlo dels anys 20 o 30 d'aquest nou segle) la superpoblació ja haurà esdevingut un problema gravíssim. Com ens alimentarem, tanta colla? Tindrem prou aigua potable? Hi haurà feina per a tothom?
Crec que el sistema capitalista dins del qual vivim, treballem (qui encara té feina) i ens reproduïm com conills, està preparat per a una població (almenys pel que fa als països occidentals) semblant a la suma de gent que hi havia al nostre planeta a la meitat del segle passat, o sigui, 1950, o si volen pel total del personal que va néixer durant el baby boom (1946-1964); però no pas per a la superpoblació que ja fa dècades que tenim. O sigui, el sistema no pot donar feina a tantíssima gent. I no només això, que no és poca cosa, sinó que els recursos naturals s'acaben molt de pressa amb tants milions d'essers humans consumint de tot com si tinguéssim cinc planetes Terra iguals al nostre abast.
Per tant, aquesta crisi econòmica mundial (menys a la Xina, l'Índia i el Brasil) hauria de servir per adonar-nos de cap a on anem o cap a on anàvem mantenint el ritme de creixement i de productivitat (de contaminació i d'esgotament de recursos naturals sumats a l'augment sostingut de la superpoblació) que vam tenir fins l'any 2007, any d'inici de les vaques magres, almenys a Occident. Però, escoltant el que ens diuen els polítics (catalans, espanyols o de la Unió Europea) instal·lats còmodament al Govern, tot fa pensar que l'únic que els preocupa és retallar serveis públics mentre esperen que tornem aviat als nivells de creixement, de productivitat i d'enriquiment d'uns quants privilegiats i espavilats. És a dir, a la contaminació, esgotament de recursos i augment de la superpoblació. Occident, malgrat aquesta crisi que ens té temporalment aturats, és com un tren que es dirigeix a tota velocitat cap a una via morta; el desastre només és qüestió de temps.
Paradoxalment, però, i sabent tot això, que el petroli s'acaba, i intuint que algun lobby molt poderós no ha permès perfeccionar, millorar, desenvolupar i posar en pràctica cap substitut eficient dels combustibles fòssils que permeti el manteniment del sistema, continuem tenint descendència com conills, almenys pel que fa al conjunt del planeta. És com si es demanessin figurants per actuar en una pel·lícula de desastres apocalíptics que es rodaria l'any 2030 o 2040 i ara tothom es posés a fer criatures perquè participin al càsting quan siguin adults. Potser un dels problemes és que no serà pas una pel·li amb efectes especials digitals i amb milions de morts de ficció (per culpa de guerres pel petroli, per l'aigua o pel menjar), sinó que malauradament serà de debò.
Paral·lelament a tot el que s'ha exposat fins aquí, i a l'espera d'un desastre d'ordre planetari durant les properes dècades per culpa de l'exhauriment del petroli, de l'augment constant de la superpoblació i alhora de la contaminació (i del consegüent escalfament global del planeta), haig de reconèixer que em dol veure com el jovent d'avui no disposa de feina, ni que sigui mal pagada. Els joves de la meva època cobràvem poc, però almenys teníem feina. En canvi ara tots estudien i estan molt preparats (la generació més preparada de la història); però no en tenen, només treballs temporals, precaris, sovint de temporada. I compte, perquè aquests joves d'ara són els que el dia de demà ens hauran de pagar la jubilació a nosaltres. O sigui, fóra raonable estalviar per quan siguem grans si no volem passar misèries.
Però, què han de fer els joves per poder treballar? Sí, emigrar a Alemanya, com els jornalers espanyols dels anys 70. Si sabessin les maletes de fusta i de cartró lligades amb un cordill que he vist passar per l'estació del meu poble! Ara, però, hi van amb avió, de baix preu. Qui va dir no fa gaire que ara els rics viatgen amb trens ràpids i còmodes i els pobres amb avions de companyies low cost?
En fi, aquest article és tan trist que fins i tot l'autor (servidor de vostès) es comença a deprimir. Què els sembla si acabem amb una nota positiva? Som-hi: "Els núvols estan baixant d'alçada i permeten refredar la Terra". En efecte, científics de la NASA han estudiat el comportaments dels cumulonimbus i companyia en aquests primers anys del nou segle i han comprovat que han caigut uns quaranta metres durant la passada dècada. Per tant, això permet lluitar contra l'escalfament global. Malgrat la crisi i el futur fosc i incert que ens espera, no tot són males notícies.
