omés en la imaginació de Gila un va d'un costat a l'altre de la trinxera i pacta treves amb l'enemic depenent del calendari de lliga. En el periodisme, o ets periodista o no ho ets, no existeix el guaret, ni el temps mort. I més encara, o ets notícia o la firmes, no hi ha manera de fer reversible aquesta jaqueta sense faltar al respecte als destinataris. Ho acaba de demostrar la xicota reportera del candidat socialista a les presidencials franceses François Hollande, la dona que pot baixar Carla Bruni de la condició de primera dama de la república gal·la. Valérie Trierweiler va compatibilitzar la seva direcció de l'àrea política del setmanari Paris Match amb una relació primer professional, després "amistosa, després còmplice i al final enamorament sobtat" (textual) amb el llavors xicot i pare dels quatre fills de Ségolène Royal. Quan la separació d'aquests es va fer pública (després del daltabaix de Royal a les eleccions) i l'idil·li patent, Trierweiler, de 47 anys i mare al seu torn de tres fills, es va desplaçar cap a l'àrea de cultura de la publicació per evitar incompatibilitats.

A mesura que la carrera d'Hollande, de 57 anys, va progressar, la de la seva parella i "dona de la meva vida" (textual) es va adaptar, deixant la revista capdavantera per un programa d'entrevistes electorals en un canal per cable d'audiència ínfima. També en aquest espai va grinyolar i quan es va confirmar que la nominació del seu company com a contrincant de Nicolas Sarkozy ja era una realitat, va decidir apartar-se. Així les coses, va començar entusiasmada la campanya que la pot portar a l'Elisi com a consort de fet declarant a Twitter la nit de les primàries socialistes: "Als meus amics periodistes i fotògrafs, doneu-me temps. El temps per comprendre i aprendre. Però aprendré ràpid".

Rapidíssim, diria jo. Tuitera molt activa, Valérie Trierweiler va expressar la setmana passada la seva consternació i ràbia en observar la seva foto a la portada de Paris Match. "Quin xoc en veure'm en primera pàgina de la meva pròpia revista. Em cabreja especialment descobrir que han usat fotos sense el meu permís i sense haver-me avisat". Permís? Sota l'epígraf "Valérie: La basa-encant de François Hollande", la publicació dedica deu pàgines a un llibre de Constance Vergara en el qual es repassa la història de les primeres dames franceses del passat, present i futur. Incloses ella i Carla Bruni, que ha reaparegut a la vida pública vestida com un figatell, renunciant a la seva pròpia imatge de glamur i bellesa per rebaixar les crítiques a un Sarkozy amant del luxe, amic de multimilionaris i moix en les enquestes. "Visca a Paris Match pel seu sexisme en aquesta jornada consagrada als drets de la dona", tuitejava de nou la furiosa Trierweiler amb certa incongruència, ja que fa unes quantes setmanes havia anunciat "un paper d'acompanyament" d'Hollande durant la campanya. Traïda per l'empresa en la qual havia treballat des del 1989, i per la informació amb majúscules.

Resulta superflu preguntar què hauria fet la periodista si hagués estat en la seva mà decidir la portada, el tema d'interès de la setmana per als lectors, no el seu propi. Mesos abans, no li va importar obrir el cor a la seva revista declarant: "No he escollit tenir una vida pública, he escollit François. Però m'adaptaré". La seva adaptació ha estat total, i ja no queda res de periodisme en la futurible primera dama, encara que el poder no està malament com a segona vocació. Amb certa sorna i també a través de Twitter li van respondre els seus excompanys: "És cert, Valérie. No hem parlat amb tu de la portada. És la independència de la premsa. Tu ets la millor situada per comprendre-ho".