Quan hom es troba en un atzucac, no hi ha altre remei que sortir-ne reculant o girar i sortir-ne de cara.
La situació de les esquerres catalanes no admet tantes possibilitats. O si més no, no sembla lògic que faci, en l'enterrament de l'estat del benestar, només el mateix que feia ja durant el seu naixement.
Sense cap mena de dubte, a la pèrdua del patrimoni institucional acumulat des del postfranquisme i al desconcert actual, cal afegir-hi la impossibilitat de governar, tant per mèrits propis com per factors externs.
En efecte, el sistema electoral espanyol vigent a Catalunya, basat en la llei d'Hondt, que desproporcionalitza el vot individual en favor dels territoris menys poblats i conservadors, la divisió reiterada de les esquerres catalanes, l'hegemonia institucional i comunicacional de les dretes, i el trist paper dels primers governs plurals d'esquerres són factors que fan pensar en la inviabilitat de qualsevol possible victòria de les forces de progrés, ja sigui d'un sol partit o a través de la suma posterior dels seus escons.
Això no obstant, és la cruesa de la nova realitat que el capitalisme financer està imposant bruscament i ràpidament arreu d'Europa a través de les dretes conservadores i neoliberals allò que ha depassat les mateixes forces d'esquerres, les quals, sotmeses a la inèrcia i al conservadorisme de gran part dels seus òrgans de direcció, han quedat descol·locades i desconcertades, apareixent ancorades exclusivament en els tòpics i els mètodes propis i respectius, els quals la greu situació d'avui palesa clarament com a insuficients, si no com a inútils i inservibles.
Aquesta greu situació, caracteritzada per l'impuls, barroer i brusc, del neoliberalisme a desmantellar l'estat del benestar, privatitzar els serveis públics, liquidar els drets laborals, reduir els sous ja miserables de gran part de la població, abocar la majoria de la joventut i de les dones a un atur permanent, desnonar famílies senceres dels seus habitatges, destruir el territori i el paisatge, etc., mentre s'injecten milions a la banca, la cúria eclesiàstica, la monarquia, els alts càrrecs polítics i directius de les institucions públiques i als consells d'administració de les empreses que gestionen serveis bàsics, requereix, al costat de les formes de sempre que partits i sindicats conreen, una candidatura electoral única de les esquerres per a les properes eleccions.
Hi ha prou exemples en el passat, però també en el present, França per exemple, per posar-nos-hi en camí. Malgrat les seves mancances i limitacions, en un sistema democràtic, l'única revolució possible és aquella que, des de la dialèctica social, construeix l'organització disposada a convèncer per guanyar la penúltima batalla, que és la de les eleccions. Només així hom podrà aconseguir el govern des d'on hom ha de posar fi al lamentable estat de coses del present que les dretes impulsen al servei del capitalisme financer i en contra de la gran majoria de les persones.
En dos anys hem perdut tant com havíem guanyat en vint. I és fotut que a més de lluitar contra les polítiques injustes que aboquen famílies senceres a les escombraries, hàgim de sacsejar les direccions immòbils i temeràries de les esquerres. Només si aconseguim mobilitzar partits, sindicats i societat indignada en un únic front d'esquerres de Catalunya, podem ser a temps de frenar el saqueig d'allò que els nostres antecessors i alguns de nosaltres vam ajudar a construir, i que els nostres fills i filles ja comencen a trobar a faltar.
Perquè avui dia, tant com l'abstenció és la mateixa divisió de les esquerres allò que serveix a la victòria i a la legitimació de les majories egoistes que governen en favor d'una minoria. Pel Front d'esquerres de Catalunya!
