Cartes

Martín Martínez Martínez. BARCELONA.

La Fundació Bofill ha elaborat un informe anomenat "Junts a l'Aula" en el qual ens diu que separant els alumnes per nivell no reduïm el fracàs. Diu que separant-los augmentem el fracàs escolar (...). Considerant l'alçada intel·lectual dels autors de l'informe esmentat, hem de pensar que, o tenen tota la raó, o tenen raó en part. (Tot i que penso que aquests experts no han treballat en un institut on la tercera part del seu alumnat parla bereber, àrab, romanès o xinès, per posar un exemple). El Ministerio de Educación sembla, pel contrari, que no pensa igual que l'entitat esmentada. I parla darrerament de fer possible la separació dels alumnes abans dels 14. El ministerio defensa un model educatiu semblant a l'alemany, on els alumnes són separats cap als 11 anys en funció del seu rendiment. Sembla que aquest model funciona entre els alemanys.

I per acabar i pensant en el model educatiu que defensa la Fundació Bofill i en el model educatiu alemany, afegiré un descobriment interessant dels neuròlegs: sembla que s'ha comprovat que hi ha uns circuits neuronals implicats en la preferència per les relacions igualitàries i uns circuits neuronals implicats en la preferència per les relacions jeràrquiques.

Gràcies Pep,

prou, no? I el Tito

de Bellcaire...

joan enric carreras mercader. Bellcaire d'Empordà.

Prou, no? Ostres, ja sé que és un home que ha fet la seva feina ben feta, que ha estat un bon estratega, que quan parla tothom l'escolta, que té molts valors i molta personalitat... però només és un entrenador de futbol i prou, hi ha molta gent amb els mateixos valors, i feines més complicades, cada dia segur que hi ha metges que ens ajuden a tenir una vida més digna, i aquests ningú els diu a totes hores, gràcies Pep. Penso que ha cobert una etapa i ara li toca a un noi nascut a Bellcaire, el meu poble adoptiu... És curiosa la feina dels futbolistes, per l'aspecte mediàtic ho dic, perquè aquí al poble també hem estat "davant les càmeres" i el més curiós és que tothom parla del Tito com si hagués menjat a la seva taula... N'expliquen moltes que han passat i també segur moltes que no han passat. A veure si quan les coses no vagin bé (esperem que no) tothom té la mateixa "memòria historica", no sigui com el Maig del 68, que tothom que se sentia contesta?tari va ser a París, i potser no hi eren tots els qui diuen que hi eren, no?

És curiós com tothom vol sortir a la foto quan les coses van bé. Si tens"calés, quan vas pel carrer tothom et saluda, si no tens un duro, ni on caure mort, i ni tan sols pots omplir el cistell, ningú et mira i ni et foten cas.

Resposta a Anton Maria Masó Llunes

Jaime Serrano de Quintana. Associació Cultural Gerona Inmortal.

El passat 18 d'abril, a la Secció Cartes al director d'aquest diari, n'hi va aparèixer una signada pel Sr. Masó titulada Què pretenen?, en referència a les Jornades per la Unitat Catòlica d'Espanya, celebrades els passats dies 21 i 22 d'abril a Saragossa. Atès que membres de l'Associació hi assistim, volem respondre:

En primer lloc, hauria de dir-li a l'autor de la carta que l'expressió evangèlica de "donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar", dita per Jesús als fariseus, tenia per objectiu manifestar que la seva missió no consistia a liderar un moviment polític-militar contra el poder de l'Imperi Romà, com ja ho feien els zelotes. Tanmateix, en l'actualitat, i seguint la mateixa línia argumental del Sr. Masó, la qüestió és delimitar amb precisió què és el que correspon a l'àmbit pròpiament diví i què al temporal. Partint de la base que per principi tot prové del Creador i a Ell va tot destinat, almenys per al creient en general no hi cap aquí cap mena de discussió.

Ara bé, si el nostre corresponsal es refereix a la distinció entre quin és el camp d'acció de la potestat eclesial i la política -com així interpretem-, la qüestió se centraria en què és el que realment pertany al terreny espiritual i què al material. Dit d'altra manera, en aquest moment hi ha qüestions que s'atribueixen al Cèsar, quan en realitat pertanyen a Déu. Per tot això és perfectament lícit tant des del punt de vista de la filosofia política, com des de la doctrina pròpia de l'Església Catòlica Pròpia, que s'afirmi que la legislació hagi -o com a mínim pugui- estar inspirada en el catolicisme que, agradi o no, ha estat arrel unitària de la forja d'Espanya i de la seva història.

Però això no vol dir que hi hagi d'haver una confusió de poders, a l'estil del regalisme, per exemple, sinó que basant-nos en aquestes premisses, es mantingui la distinció de funcions, tal com indica la Constitució Gaudium et Spes del Concili Vaticà II. Dit d'altra manera, no es pretén que els bisbes s'encarreguin de com controlar la declaració de la renda, ni que els subdelegats del govern dirigeixin exercicis espirituals.

Es pregunta el Sr. Masó quina diferència hi ha entre les esmentades jornades i el fonamentalisme Islàmic. La frontera està -segons hem llegit i escoltat- en què l'Islam es basa en l'aplicació directa de l'Alcorà en l'ambit polític a més de sustentar-se en la confusió de poders, de la qual abans hem parlat. D'altra banda i en relació no només cap a Espanya, sinó també a Occident, l'Islam presenta una faceta expansionista realment perillosa.