Unes dades d'un dia escoltant persones amb problemes i procurant orientar i obrir algun camí d'esperança, no sempre fàcil i quasi sempre problemàtic, per manca d'alternatives o falta de recursos. Cal dir que els serveis socials estan quedant desbordats davant les conseqüències d'una crisi imparable i de la qual no tothom ha pres consciència, encara. Però cada dia es farà més evident i visible als nostres barris i carrers el drama personal i familiar de persones que són víctimes d'un sistema que està creant marginació i exclusió. I molta gent sofreix i pateix, des del silenci, passant desapercebuts, o el que és més greu, essent invisibles davant la indiferència de molts altres ciutadans. La voracitat dels mercats, l'avarícia dels grans capitals i bancs, el mercantilisme i la idolatria del diner i el benefici fàcil estan expulsant milers de persones d'una vida mínimament digna.
I vull posar nom i cognom a algun drama dels que a diari m'arriben a la planta baixa de l'ajuntament, com a exemple del que, diàriament, afecta moltes altres persones que acudeixen a diferents instàncies, entitats o organismes que es dediquen a la protecció social. Una senyora d'uns cinquanta anys, amb marit afectat de càncer, acabat d'operar i al qual se li ha denegat qualsevol grau d'invalidesa i que no rep cap prestació. Ella treballa fent hores de neteja, on pot, unes 20 hores setmanals, perquè no troba més feina tot i buscar i rebuscar. Viuen de lloguer. Amb el que ella cobra no arriben a final de mes i ja no pot pagar el lloguer. Des del serveis socials li van donar un ajutde tres-cents euros com a ajuda per abonar factures de llum pendents. Tot i això, la companyia elèctrica acaba de tallar el llum del pis, i l'aigua no li han tallat perquè un veí li ha donat els cèntims per pagar els rebuts endarrerits. Ja no sap què fer, es veuen irremeiablement al carrer, i amb llàgrimes als ulls confessa que estant passant veritable gana.
Per als que tenim feina i cada mes podem pagar hipoteques o lloguers, o simplement encara disposem de tot el necessari per viure dignament, se'ns fa difícil creure que a la nostra ciutat hi drames de persones que tenen dificultats per poder pagar la factura de l'aigua, per abonar la factura de la llum, per pagar la hipoteca o el lloguer, per adquirir el menjar indispensable. Del drama de l'atur s'estan derivant situacions socialment inassumibles, socialment i inadmissibles èticament que comporten pèrdua de drets, debiliten la solidaritat, propicien la precarietat i fomenten la inestabilitat social. El panorama que dia a dia constato des del privilegiat observatori de la meva oficina, escoltant i tractant les persones que se m'adrecen amb l'esperança de trobar una llum, una ajuda, una possible solució, no invita a l'optimisme.
Calen noves formes, noves actituds, nous compromisos. Ni les persones, ni les entitats i organitzacions de tota mena, ni les administracions públiques podem assistir impassibles o indiferents a la pèrdua incessant de llocs de treball, a la disminució reiterada i persistent de drets, a la desprotecció social de persones i famílies, a l'augment d'amenaces de desnonament o a l'aparició de la fam entre nosaltres. Per a la societat, l'empobriment ètic és tan o més perjudicial que l'empobriment econòmic. Hem de fer lloc a l'esperança, hem de fer possible millorar el present i encarar el futur d'una societat més solidària i inclusiva, menys consumista, més austera i més justa, on els valors ètics i la dignitat de les persones pesin més que l'avarícia i la voracitat dels mercats i de l'economia financera, on els polítics donin exemple, s'encarin amb els mercats i decididament treballin per una societat de les persones.
