Segons sembla, el primer que es va negar a pagar el peatge d'una autopista havia estat Josep Casadellà, veí d'Anglès. Amb aquest precedent, la setmana passada, al final del pont de Pasqua, el boicot es produí a gran escala. L'administració ha amenaçat de multar els qui no compleixin la normativa, però les possibles sancions no han privat que el moviment "novullpagar" hagi convocat una altra data de boicot. Es pot veure clar que es tracta d'una acció de la societat civil, al marge dels partits polítics, a través de la qual mostra el pregon malestar que li produeix la situació econòmica que pateix el País.

En general, el que ha succeït és que s'ha pres consciència d'una realitat que ja feia temps que existia i és que a Catalunya i al País Valencià es paguen més peatges que arreu de l'Estat espanyol per circular per les autopistes. La raó d'aquesta discriminació és ben clara, però no estic segur que els qui es van participar en el moviment de protesta, la tingui present. Les nostres autopistes han estat realitzades per empreses privades, mentre que les autovies i autopistes que uneixen Madrid amb les diferents autonomies les ha fet l'Estat i les ha pagat amb càrrec als pressupostos generals.

Segons el meu parer, la contestació ciutadana està absolutament justificada, però tal com ha passat amb els moviments que s'han realitzat en contra de les retallades, els conciutadans no encerten a identificar els responsables vertaders dels seus mals. Les societats que van construir les nostres autopistes cobren peatges perquè es tracta d'un negoci i les empreses privades funcionen per obtenir beneficis. El sistema capitalista funciona així; tant vol obtenir beneficis Abertis amb les seves infraestructures, com els propietaris de les grans superfícies o el botiguer de la cantonada. Però, en aquest cas, els vertaders culpables de la situació són els diferents governs del PP-PSOE que no fan les inversions en infraestructures que necessitava Catalunya. Només cal pensar que el desdoblament de la Nacional II encara no arriba a la frontera, mentre que s'han construït molts quilòmetres d'autovies que no feien falta perquè es pot dir que no hi passa ningú.

Els esdeveniments descrits formen part de la greu situació que patim, a la qual se sumen les immenses dificultats que han de superar les finances de la Generalitat per arribar a final de mes. Enfront d'un estat de coses tan angoixant com el present, quina és l'estratègia de futur que té prevista el Govern per tal de superar el problema? El President Mas ha parlat darrerament de "resposta contundent i col·lectiva" que consistiria a fer el necessari per l'aconseguiment del Pacte Fiscal, que vol dir que els impostos els hauria de recaptar la Generalitat, per bé que el model definitiu del projecte encara no ha estat fet públic. El motiu sembla que és perquè s'està treballant per obtenir el suport dels partits de l'oposició. Sembla que el temps que es preveu per a portar a terme els acords, no va més enllà d'aquest estiu.

Després, una vegada decidit clarament què és el que es pretén, començaria la negociació amb el govern de Madrid, que es considera que podria estar acabada a finals d'any. Com que la previsió més realista és que el govern del senyor Rajoy es negui rotundament a canviar el model de finançament que marca l'Estatut retallat, llavors, segons sembla, el Govern, carregat de raó davant dels ciutadans, començaria a forçar la legalitat espanyola, a través d'una llei del Parlament que permetria que la hisenda de la Generalitat cobrés la totalitat dels impostos.

Aquesta mesura de ben segur que provocaria un conflicte amb l'Estat. Llavors, si s'arribés a aquesta situació només hi hauria dues possibilitats: la negociació o la ruptura. Negociar sempre significa obtenir menys del que era el teu objectiu de principi i més encara amb la classe dirigent espanyola, que porta a la sang el centralisme i el control total del que considera el seu espai; la ruptura significa lluitar per tal d'obtenir la situació final més favorable, però temuda pels dirigents de CiU, els quals sempre l'han considerat com una perspectiva molt perillosa. Però, pel que sembla, el president Mas i els seus no tenen en compte que continuar amb l'agonia que es pot preveure que patirà Catalunya si no es canvien les regles de joc actual, és pitjor que els perills que pugui provocar la ruptura.

Lligat amb tot això, els ciutadans de tot Catalunya han de tenir present que Barcelona, amb l'excusa del la reunió del Banc Cental Europeu que s'hi va celebrar, va ser ocupada per milers de policies nacionals i guàrdies civils. La seva presència es va fer manifesta d'una manera contundent a tot el centre de la ciutat. El conseller d'Interior Felip Puig va afirmar que els Mossos d'Esquadra podien haver portat a terme les mesures de seguretat, sense necessitat del desplegament dels cossos de l'Estat, que va representar una despesa econòmica considerable. Però tot sembla indicar que el poder central de l'Estat volia fer-se present per tal de deixar ben clar qui mana. Fins i tot es van fer manifestacions en el sentit que tornaran quan faci falta.

No els sembla, estimats lectors, que tot aquest afer té a veure amb la deriva sobiranista que està emprenent la societat civil i també el partit que actualment governa la Generalitat? No és absurd pensar que és una mena d'avís soterrat que fan a la societat catalana i als seus polítics. Que ningú no s'enganyi, el nostre futur es decidirà properament i el resultat dependrà de les actituds que prenguem tots plegats