La llei electoral grega té una mena de trampa, destinada, com altres trampes similars, a facililitar l'estabilitat del govern de torn. Consisteix en què 50 dels 300 escons del Parlament s'atorguen com a propina al partit guanyador, i la resta es reparteix de forma proporcional entre tots (guanyador inclòs). Aquesta distorsió permet formar majories parlamentàries àmplies encara que els resultats electorals siguin molt fragmentats. Però a les eleccions de diumenge passat, aquest mecanisme no ha estat suficient per facilitar la formació d'una majoria sòlida, i al mateix temps ha tingut la dubtosa virtud d'emmascarar la veritable voluntat expressada pels grecs a les urnes respecte d'un tema central: el rescat econòmic i les corresponents exigències europees.

Hi ha moltes maneres de classificar els partits polítics de Grècia: dretes i esquerres, moderats i radicals... i ara, defensors o detractors del pla de rescat. Com que aquest ha estat el tema central de la campanya, i de tota la política grega des de fa mesos, cal entendre que és també el centre de la decisió dels electors. I els resultats electorals diuen que només un 32% dels votants ha fet costat als dos partits que defensen el rescat i les seves conseqüències d'austeritat extrema. La resta, dos terços dels electors, hi estan en contra, amb opcions que van des de renegociar els acords però continuar dins de l'euro, fins a negar-se a pagar els deutes, tornar al dracma i començar des de baix de tot.

Els defensors del rescat són els dos grans partits tradicionals: conservador i socialdemòcrata. Fa quatre anys sumaven el 77% dels vots. Ara no arriben ni a la meitat. La resta, els detractors, són un conjunt heteogeni que va des de l'extrema dreta neonazi fins els darrers comunistes prosoviètics ara que ja no hi ha sòviets, passant per diverses tonalitats de dretes i d'esquerres euroescèptiques.

Entre aquests grups hi ha massa diferències per pensar que poden formar un govern estable amb les idees clares i un rumb comú, però també és impossible ignorar que dos de cada tres votants ha girat l'esquena al pla de rescat i als partits que es van coalitzar per fer-lo possible.

Als grecs els han dit, del dret i del revés, que l'única alternativa al rescat és la ruïna nacional, però les retallades imposades ja han dut a la ruïna personal i familiar milions de persones, de manera que les amenaces no els fan gaire efecte.

Si Europa no vol que la situació es compliqui encara més, hauria de revisar les condicions del rescat, afluixar la pressió i convertir-lo en un esforç possible, i no en un càstig infernal.