Victòria periodística rere victòria periodística, ens estem enfonsant en una derrota monumental. No són ganes de reprendre la mítica Cassandra. Preferiria el personatge literari de Pollyanna, que sempre ho veia tot de color de rosa.

Tanmateix, tinc dret a entristir-me en veure com la realitat ensucrada de cada dia es converteix l´endemà en tristesa, aviat tapada per un altre envernissament que durarà fins el dia vinent.

Res no és fruit de l´atzar. A casa nostra hi ha sectors polítics i econòmics, molt amplis i encara dominants, que no volen que ni tan sols s´efectuïn polsims de diagnosis. Saben que si es duguessin a terme seria més fàcil pensar en solucions. Unes solucions que haurien de venir de dintre del país i que requereixen un ampli consens social, per part de tot el ventall polític i social.

Si no fos perquè existeix aquella voluntat d´immobilisme seria inimaginable la immensa ruqueria dominant en les informacions de grans diaris amb les seves delirants i cofoies portades. Tampoc seríem l´únic país del món on les «tertúlies» –allò que es fa als cafès per parlar de futbol o de la llargària de la faldilla de la dona de l´alcalde­­– dominin o impedeixin els debats seriosos que hi ha a totes les TV foranes, en l Europa realment democràtica.

He anat escrivint d´aquest mateix tema: el nostre desastre col·lectiu ara exposat per una profunda ensulsiada econòmica. Per tant puc usar el broc gros, però concret, en pla discurs de la Corona.

D´entrada i en el termini immediat, s´ha de dir que els bancs són imprescindibles per a l´activitat econòmica. Han de ser privats, perquè quan han estat estatals han anat pitjor, arreu del món. No cal mirar l´URSS. N´hi ha prou amb les monumentals bestieses estatistes efectuades el 1981 per François Mitterrand, un dels grans pocavergonyes del segle XX. Si no hagués estat obligat a canviar de rumb, França ara estaria a l´ Edat de Pedra. El cas del Crédit Lyonnais, del qual el meu vell amic Fabrizio Calvi potser és el millor especialista mundial, clama al cel.

Els bancs han de deixar de ser el que han estat fins ara a Espanya. Això Frau Merkel ho té més clar que jo i que Fabrizio. Però alguns diaris –­­ entrelligats amb bancs – s´hi resisteixen. D´aquí sorgeixen informacions i portades de diari que fan caure la cara a terra de vergonya aliena. Es creuen que podran posar portes al camp.

Per tant, la cancellera alemanya fa temps que obra i diu clarament el que crec que és urgent, sense que el Deutsche Bank ni cap gran banc alemany en digui res en contra. Per a tots ells, les afirmacions de Merkel són banals, així com absolutament obligades davant la tossuderia i l´immobilisme hispànics.

«Nosaltres donarem –digué Merkel divendres passat–, prenent a canvi, establint condicions i mantenint control». Dir que té raó és una forma de patriotisme, tant europeu com català. El que no és patriòtic és voler enfonsar el clau per la cabota. La resta són trons.

Continuo amb la mateixa brutalitat: s´ha de saber quin és el forat que tenen els bancs, sense cap artifici comptable, com és la valoració fictícia dels seus actius immobiliaris. Aquests s´han de posar a la venda o cedir a un fals banc de brutícia, que sigui concebut i finalment liquidat honestament.

Això és més fàcil de dir que de fer. Estem en un país on el seu més brillant crític de la corrupció – el catedràtic emèrit Alejandro Nieto – va dir que de cada deu decisions urbanístiques n´hi ha nou afectades per las ­cor­rupció. I no dic res dels bancs, als quals s´ha d´imposar i fer assumir que són negocis normals. Per cert, molt fàcils si es fa bé: deixar duros a set pessetes quan s´han rebut en depòsit a poc més de cinc. Han de deixar de ser, per sempre més, un pilar bàsic del poder polític i, a continuació, receptors de privilegis. Això implica resoldre el tema del finançament dels partits i sindicats, tenint una pastanaga en una mà i un bastó a l´altra que diria Theodore Roosevelt.

Tot això ha de canviar, pel bé tots. En primer terme, dels propis bancs. Però, ai las, no serà demà. Per tant, demà i demà-passat Frau Merkel continuarà esperant que aquí recuperem l´enteniment.