vivim temps de revolucions tecnològiques. Abans depeníem d'un fil i un auricular XXL per comunicar-nos, ara se'ns avisa dels retards amb una caca somrient. Fa uns anys, una càmera fotogràfica era un objecte gairebé únic que exigia hores de dedicació en una cambra fosca; ara qualsevol pot extreure una imatge amb la més sofisticada de les immediateses. Fa dècades, unes captacions que ens semblaven artificiosament llunyanes ens asseguraven que l'home havia arribat a la Lluna; ara, un altre relat visual (menys cerimoniós però més realista, si es vol) ens convenç que s'ha arribat a Mart amb una missió decisiva per conèixer les intimitats del planeta vermell.
Dit sigui d'entrada que un servidor sempre ha cregut en marcians: alguna cosa hi ha d'haver allà fora que es pixa de riure amb les profundes contradiccions terrícoles. Però també he estat sempre usuari de les teories de la conspiració. No deixa de ser sorprenent que, mentre som capaços de mesurar temperatures i saber secrets orogràfics de zones a anys llum d'aquí, encara depenguem d'imatges estranyament primàries per convèncer-nos que hi hem anat. Que encara no hàgim inventat els mecanismes per fer un tràveling de 360 graus sobre l'escena històrica. En termes espacials, vivim atrapats en un visor que ens impedeix veure més enllà de les limitacions de la màquina.
Potser per això insistim a meravellar-nos amb el que hi ha fora de la nostra atmosfera mentre continuem entossudits a menystenir (i a vegades destruir) el que hi ha a sota. I potser també per això la NASA aconseguia fer arribar el seu Curiosity a Mart mentre el columnista escriu aquestes línies en una estació de tren propera al Delta de l'Ebre, en què no hi ha ni una ànima. Ni bars, ni lavabos, ni màquina de begudes. Tampoc no hi ha endolls, i la bateria del portàtil m'avisa que, vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.
