E l descens al següent cercle dels reality-shows es fa en altres canals però en la mateixa línia perquè els xavals passin de l'esfera de Disney-Chanel al polígon de MTV, canviant de segment sense que es perdi un consumidor. No és segur que els «nous» espectadors sàpiguen que es troben davant gladiadors del circ social als quals es demana, com a Roma, que, entre la pesta de fera i el fragor de la xusma, deixin sortir els seus fluids -sang, suor, ara semen- fins que amarin la sorra.
Tampoc és segur que els nous degustadors de la següent generació de telerealitats (així en diuen) sàpiguen que la televisió -encara que sigui digital i temàtica i led i d'alta definició- sempre escull els programes més barats que portar-los a la graella. Reclutar una colla sense desbastar i posar-los com a deures que es comportin com salvatges és fàcil i barat perquè sobra carn de televisió, no tan diferent de la de canó. Més intel·ligència i millor guió caldria per trasbalsar el flegmàtic, tornar groller l'educat, corrupte l'honrat, traïdor el fidel... Es prefereix l'espectacle d'expectativa limitada: vet aquí un porc, vegem com es rebolca i gruny. Mira, mira com es refrega pel fang i com gruny!».
No faran mai un programa en el qual concursi un sabata de pronòstic i se'l premiï quan surti de les situacions amb encert o en què surti un fanfarró i guanyi si se'n surt sense jactància ni violència perquè ja hem sentit molt que la televisió no ha de ser educativa (encara que ho sigui i el que vulguin dir és que en ser «mal educada» resulta més atractiva i en ser mal educada, més popular). Però no podem parlar correctament de telerealitat. La realitat es tracta molt més de sobreviure en la contrarietat que de deixar fer els instints. La suma de telegènia (xavals guapos) i de tele geni (que concedeix els desitjos a canvi de la seva emissió) és un espectacle de baix cost o xou low-cost que sona modern: bé per a tothom!
