en aquests inicis de campanya electoral catalana, ja es poden analitzar les diverses enquestes que s'han publicat. De moment, només la del CEO -un organisme de la Generalitat- dóna la setentena de diputats a CiU. La resta els atorga un augment d'escons que va dels dos als quatre. Tot fa pensar que els objectius de Mas d'assolir una amplíssima majoria absoluta no són al seu abast en aquests moments. És possible que en els propers dies pugui millorar Artur Mas la situació actual, però hom té la impressió que la campanya se li està fent molt llarga. El suflé del mes de setembre ha donat pas a uns dies molt més tranquils i ja no hi ha l'efervescència de la manifestació de la Diada. Si el PSC s'ensorra i el PP i ERC treuen uns resultats moderats, com és possible que CiU no escombri, segons les enquestes?
De primer, caldria analitzar l'electorat de CiU, que ni de bon tros majoritàriament és independentista. I d'altra banda caldria reflexionar sobre com està afrontant Mas la campanya. Apareix com el salvador de la pàtria i parlant en nom del poble. Home, un pèl exagerat, no?
Fins avui, Artur Mas només ha parlat d'un nou conseller d'Afers Estrangers. Sincerament, una volada de coloms. Quan el país pateix una crisi econòmica de gegant, quan les famílies no arriben a finals de mes i quan l'atur és desenfrenat, el president ens parla d'una conselleria que només provocarà més despesa i més dèficit a una Generalitat superendeutada. Això sí, pot ser una oficina de promoció personal per al senyor Mas. Més d'un pot pensar que tota aquesta estratègia de CiU ha estat més per assegurar-se quatre anys més de govern que no pas altra cosa. Com sempre, els polítics pensen més en el partit i el seu seient que no pas en el país. Certament, molt lamentable perquè no calia paralitzar el país quatre o cinc mesos només per un grapadet de diputats més que no arribaran ni als deu, malgrat els avantatges que suposa que el principal partit de l'oposició es trobés sense líder i amb una crisi interna de cavall.
La segona incògnita que presenten les enquestes és saber quina formació política serà la segona força més votada. Avui per avui tant el PSC com el PPC com ERC ho poden assolir. Els socialistes van a la deriva i no remunten, per la qual cosa podrien perdre fins a deu diputats, mentre que el PPC com a mínim es manté amb tendència a pujar i ERC podria passar dels deu actuals a catorze o quinze. Resta clar, doncs, que les forces constitucionalistes seran minoria i que el partit independentista per excel·lència treu uns resultats molt pobres.
Alícia Sánchez-Camacho s'ha convertir en l'autèntica cap de l'oposició al llarg de la campanya. Planta cara a Mas i a la seva deriva independentista sense cap mena de complexos, al costat d'un Pere Navarro que necessita temps per consolidar-se com a líder nacional. Els d'ERC gaudeixen d'un líder nou com Junqueras que ha jubilat les velles glòries del partit.
Finalment, ICV continua en la seva línia i els Ciutadans de Rivera podrien gaudir de grup parlamentari propi atès que es beneficien de la debacle socialista. A la graella demoscòpica es dóna poques expectatives a Solidaritat i López Tena ho tindrà complicat, mentre la CUP podria donar la sorpresa si entra al Parlament a les comarques gironines, on gaudeixen d'un molt bon candidat. Tot plegat no ofereix emocions fortes i aquells que les somniaven, si es confirmen les enquestes d'aquests dies, hauran d'esperar.
