l'1 de desembre començarà a funcionar el banc dolent, una clara reiteració tenint en compte que fins ara mai ha existit un banc bo en el sentit ètic i moral de la paraula. Un banc que no fa gaire gràcia a la banca, perquè ja saben que els costarà diners però, també, perquè probablement temen que l'expressió es popularitzi i acabi quallant com una percepció generalitzada, convertint l'adjectiu dolent en una etiqueta permanent per a tot el sector financer. Al cap i a la fi, aquesta no deixa de ser una denominació suau per qualificar tots els excessos de la banca en aquests darrers anys.
Amb banc dolent o sense, difícilment la nostra generació, i la que ve al darrere, superarà el sentiment de fàstic que provoca tanta actitud prepotent, tanta manca de sensibilitat i tan afany de lucre, per part d'un sector que segueix fent cas omís a allò que ja moltes veus reclamen. I encara hi ha directius bancaris, com el president de l'Associació Espanyola de la Banca, Miguel Martín, o el conseller delegat del Banc de Sabadell, Jaime Guardiola, que ens han vingut a dir que els hauríem d'estar agraïts perquè en el seu moment ens varen omplir de generoses hipoteques i que seguir donant préstecs, quan ells són els primers que no en donen, és l'única clau per sobreviure. Tanta ceguesa abona encara més els aplaudiments per haver trobat un nom que realment s'escau a allò que és la banca.
Mentre el Govern espanyol segueix esforçant-se a buscar fórmules per alleugerir la pesada càrrega dels bancs d'aquest país, no fos cas que perdessin diners i entressin en un estat de depressió permanent, a l'altra banda els ciutadans comencen a ser proactius en plantar cara a tant de privilegi, i entre que ara seran oficialment dolents i que cada vegada son més contestats, el seu futur comença a ser bastant negre.
