Temps era temps hi hagué un rei d'Espanya, Felip IV, que davant d'uns problemes d'ordre públic a Catalunya es va mostrar partidari de cremar unes zones de boscos perquè així "no tendrán donde esconderse villanos, asaltadores y ban?do?leros". Una pintoresca manera de decidir. Ha plogut, tanmateix, des del segle XVIII, amb aigua suficient per apagar aquella voluntat incendiària.
Però ximpleries reials a part, els boscos de Catalunya porten ja a la seva identitat la predestinació del foc. Va junt amb l'etiqueta de "mediterranis". I a quatre mesos dels terribles focs de l'Empordà hi ha estaments i institucions que tenen mandra de complir els compromisos presos a cendres calentes. Ja massa històricament, boscos i pagesos no tenen sort.
Tot i admetent l'opinió dels biòlegs, que el foc va amb les identitats del bosc mediterrani, mai seran sobreres les accions a favor del vertader apreci del bosc. El seu coneixement i la conseqüent estima ens han de conduir a considerar seriosament el bosc com un patrimoni social que necessita especial atenció. En aquest sentit, existeix a Catalunya un projecte educatiu que ens ve de lluny i que seria bo de pensar en la seva recuperació i expanssió. Es tracta de la Festa de l'arbre, molt ignorada acualment a les comarques de Girona.
L'any 1898, Rafael Puig i Valls, enginyer agrònom, escriu a La Vanguardia un projecte de Festa de l'arbre, tot recordant -diu- "als homes de bona voluntat que és l'hora de sembrar i plantar". Un mestre de Sant Joan de les Abadesses, Josep M. Andreu, li recull el repte i dóna realitat a aquell projecte: és el 21 de març de 1898. Al mes següent, aquella festa ja es comença a fer a Barcelona. En només tres anys el model de celebració ja arriba a bona part d'Europa. Aquell esperit inicial fa moure escoles, institucions, científics, artistes i escriptors, en un feix de cultura popular i festa participada.
L'any 1999, la Diputació de Girona edita el llibre La Festa de l'arbre. Un fet català de projecció europea, coordinat per Xavier López Vázquez, escrit per una vintena de col·laboradors. És una profunda reflexió sobre l'oblit d'un projecte centenari d'exitosa implementació arreu d'Europa, un projecte fet realitat que aglutinava tota la societat i connectava educació i actuació en un sol objectiu. Necessitem ser educats i comportats mirant-nos bé l'arbre per establir-hi noves relacions, més amables, entre nosaltres i el medi, per damunt de reis maldestres i governants mandrosos, que tots plegats ens hem de rendir davant dels arbres que saben viure més anys que nosaltres. Unes relacions entre nosaltres i el medi que no siguin de caire destructiu i que no ens facin acostumar a resignar-nos als laments freqüents que generen els incendis forestals.
Tot i que en algunes escoles gironines s'ha anat celebrant la Festa de l'arbre, en àmbits interns, no l'hem vista mai arrelada públicament a la ciutat de Girona. Sembla ser que l'última referència seria del 1969 i que ve ressenyada en el llibre de Francesc Ferrer i Gironès titolat Una acció per l'habitatge; era a la commemoració dels 30 anys del Patronat Santa Creu de la Selva, i amb aquell motiu es va fer una memorable Festa de l'arbre, amb cartell de Carles Vivó i poemes de Josep Tarrés, i una històrica participació popular.
A la ciutat de Girona falta reprendre la Festa de l'arbre. Com un propòsit de fidelitat a aquell avís ancestral de que és l'hora de sembrar i plantar, com dipositant a la terra cremada tota una estimació per fructificar i que ha de ser l'inrevés del periòdic regust de cendra.
