Els acords entre Mas i Junqueras són un nou pas en el camí de Catalunya cap a una futura independència. Un camí farcit d'entrebancs i travetes -des d'aquí i des d'allà-, marcat d'antuvi per la desconfiança. Començant pel resultat electoral. La davallada de CiU va ser una mostra prou representativa de la malfiança que inspirava l'oportunisme de Mas. Tothom recorda l'escapada a Madrid per negociar, privadament i a la baixa, el nou Estatut, convenientment passat pel ribot d'Alfonso Guerra i repassat pel TC. O, més recentment, les promeses electorals quan ja estava en cartera la nefasta política neoliberal.
Simultàniament, hi ha el substancial increment d'ERC, on un polític que, en principi, tampoc inspirava massa fe, ni per la història del partit ni per la seva experiència, ha aconseguit, contra pronòstic, que aquesta vegada fos CiU qui passés per l'adreçador. I això fa por, aquí i allà.
Si afegim el neguit que inspira el PSC, la imatge incompetent i barroera del PP; i algun brot neolerrouxista, ens trobem en un escenari menat per la desconfiança. Sobretot, del poble, que, cansat de rebre tots els cops, observa amb mirada cada cop més desil·lusionada com s'arriba a acords basats en promeses que alguns no pensen respectar; que uns altres procuraran que no es compleixin, i que uns pocs no perdonaran si no s'acompleixen.
I per acabar-ho d'adobar, una mostra final de la poca fe que inspiren: quan amb prou feines ha començat la legislatura, tothom ja dóna per fet que no durarà gaire. Crec que el poble està preparat per a la independència. Però la majoria dels polítics, no. No obstant, cal seguir endavant. Tot i això, però, "Senyor, ?Senyor, quina creu...!"
