Els italians van votar diumenge i dilluns amb fortes nevades al nord i pluja i vent al centre i sud. Les tempestes eren econòmiques i ja són polítiques a Itàlia i Espanya. Hem tornat aquests dies a Edoardo Nesi i els seus dos llibres Historia de mi gente i Una vida sin ayer per acostar-nos a la realitat dels nostres veïns, a les seves petites i mitjanes empreses que com en el nostre cas són motors de l'economia i ens identifiquem amb la seva frase: "Hem viscut un conte de fades. No hem agafat un sol de tots els trens que anaven passant".Som països d'excessives paraules perdudes en les campanyes electorals.

Berlusconi, violant el silenci electoral, va llançar el seu acudit que els magistrats i jutges eren pitjors que la màfia i ho va fer dies després d'haver promès tornar l'impost sobre l'habitatge amb una clara voluntat de comprar voluntats fins al final. Indro Montanelli ja el va definir fa unes dècades: "Berlusconi és un gran Gatsby a la italiana, sense tragèdia i sense suïcidi. Concep el país com una immensa audiència en la qual només hi valen els índexs d'audiència i sobretot d'aprovació". Després de l'excessiva condescendència amb el seu groller espectacle, no era fàcil desfer l'entramat berlusconià, el seu circ mediàtic combinat de processos judicials, i negocis bruts. El triomf de Pier Luigi Bersani s'ha vist enfosquit per l'escàs percentatge de vots obtingut per la coalició centrista de Monti. El tecnòcrata ha descendit a la terra de la confrontació política i en les seves picabaralles electorals ha comès errors de magnitud, com assenyalar que Merkel preferia un govern de centredreta. Han estat decebedors els pobres resultats del profeta de l'austeritat.

En l'actualitat, la mateixa desesperança existeix entre els joves italians i espanyols que abandonen els seus vells països. A Itàlia hem presenciat la indignació contra les malalties endèmiques de la seva política en l'increment de vots cap al Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo i aquesta "nova política" que recull el vell espai radical. Grillistes contra l'euro que han conquistat un important espai al parlament nacional per la seva lluita contra la corrupció i contra el que ells anomenen "la casta partitocràtica italiana". La vella i la nova antipolítica segueixen vives en la vida política italiana.

Avui Itàlia i Espanya són claus en l'eurozona per trobar un nou equilibri entre nord i sud, una major regulació en la seva unitat econòmica i política. Compartim un destí comú en la crisi europea. Requereixen els dos països un esforç de transparència per millorar les seves democràcies i aclarir les diferències entre partits polítics, comitès de negocis o mers clients d'agències detectivesques.

Entre el conte de fades i el malson del pessimisme, Itàlia pot obrir una nova via per a la mesura i l'entesa que requereixen aquests moments difícils. Un camí d'acords per continuar la línia europeista que el nou govern italià ha de buscar amb Espanya i França per trobar nous equilibris al mig de les divisions europees. Mirades serenes, sentit de la proporció, posar fi als embolics i no incrementar més l'abisme entre el món real i l'institucional.

No ha d'existir cap grup privilegiat exempt de tota mena de mesures de control i inspecció, el bé comú no pot ser substituït pel dels grups polítics i han de ser conscients que l'excessiu empetitiment d'espais deixa als ciutadans sense cap paper polític que jugar. Els dos països han de millorar en responsabilitat i gestió, combatre la incompetència i acostar-se al model anglosaxó, d'una rigorosa divisió de poders que allunyi de l'activitat pública als quals fan trampes i menteixin. Els esforços de transparència per millorar la nostra democràcia estan sobre la taula.

Acceptaran els partits democràtics crear les condicions per ser auditats, controlats i fiscalitzats cada dia? Les propostes del president Rajoy en el debat de política general semblaven anar en aquesta direcció. Esperem una decisió. Una llei orgànica de control de l'activitat econòmica i financera dels partits, una llei de transparència que inclogui a partits polítics, organitzacions empresarials i sindicals, una millor regulació dels procediments de contractació, una llei reguladora de l'exercici de les funcions polítiques, un verdader estatut del càrrec públic, reforma del Codi Penal i reforma de la llei d'enjudiciament criminal que agiliti els procediments. Es tracta de preservar els drets, llibertats i valors democràtics que revitalitzin les nostres institucions i donar un nou impuls a la nostra democràcia. Una vegada més, la tasca no és una altra que la que descrivia Gadamer: "Una i altra vegada tornem a ordenar el que se'ns ensorra".