Setanta-cinc és la nova xifra màgica que el primer ministre de Suècia, el moderat Fredrik Reinfeldt, ha posat sobre la taula per negociar el futur de les pensions públiques. Socialdemocràcia sense fissures, ?l'exemple nòrdic suposa una prova fefaent del protagonisme de les "economies de la innovació" en el context globalitzat de la nostra època. La clau no és tant el nivell impositiu -altíssim en el cas suec enfront de la liposucció fiscal dels països anglosaxons- sinó la qualitat del capital humà, la coherència de les polítiques públiques, la llibertat de competència en condicions d'igualtat, els equilibris macroeconòmics -Suècia va ser una de les primeres nacions europees a instaurar el concepte de dèficit zero estructural- i, en definitiva, l'eficiència de la societat. En el seu origen, la socialdemocràcia europea dista molt del ridícul malbaratament bonista que aviat s'instauraria a la frontera sud del continent, basat en les bondats del desajust. Així com passa amb el millor liberalisme, el tamís centrista imposa el concepte de responsabilitat: els drets i els deures van de la mà, la llibertat s'adequa a l'ordre, determinats ancoratges -cert respecte a la idea d'equitat social, de confiança en el paper de les institucions- vinculen al conjunt de la població. La conseqüència és el millor llegat d'Europa, en el que té de projecte per al nou mil·lenni: una ciutadania educada i políglota, una tradició industrial d'avantguarda, un notable Estat del Benestar, una visió de llarg termini davant les pressions de la conjuntura, comptes sanejats i exemplaritat democràtica. No deixa de resultar paradoxal -almenys des del prisma de la utopia neoliberal- l'enorme capacitat d'adaptació d'economies aparentment tan burocratitzades com les dels països nòrdics enfront de les dificultats d'altres models menys equitatius. Per descomptat que no existeix una única fórmula d'èxit ni la història s'escriu al dictat d'una sola ideologia.
Però tornem a la proposta de Reinfeldt. En la dècada dels noranta, Suècia va ser dels primers llocs que va plantejar amb rigor l'exigència de reformar les pensions públiques per garantir-ne la continuïtat. Es van introduir mesures en les quals es conjugaven la transparència, la demografia, l'esperança de vida, el creixement econòmic i la productivitat. S'ha parlat d'un mix públic/privat, però en realitat es tracta d'introduir criteris de flexibilitat que permetin anar realitzant ajustos suaus conforme calguin. Vint anys després, el model ha estat molt elogiat, tant per la seva previsió -el futur es guanya en el present- com per l'equitat que garanteix; però ara -de fer cas al primer ministre- sembla que ja no és suficient. Almenys a manera d'hipòtesi, Reinfeldt ha introduït una nova edat de tall -setanta-cinc-, i no precisament sota la pressió dels genets del neoliberalisme. Sens dubte, la realitat sueca ens parla també de l'espanyola, encara que en el nostre cas totes les variants siguin pitjors: la demogràfica, la productiva, l'alarmant taxa de desocupació, l'endeutament...
Ni la immigració ni el creixement econòmic semblen suficients per solucionar a Espanya el problema de fons de les pensions. Senzillament, determinades inèrcies resulten difícils de trencar, en especial el crac demogràfic que ens condemna a l'envelliment massiu. Dels seixanta-set als setanta-cinc -o als setanta, com fase intermèdia-, l'avenir de les polítiques socials passa per una major responsabilitat, ajustos preventius i un increment de l'estalvi privat. Més aviat o més tard, el narcisisme populista condueix al deteriorament, ja que no es pot governar el present sense calibrar les seves conseqüències en el futur. És el que ens ha succeït a nosaltres i, en bona mesura, a Occident. I em temo que l'avís suec s'estendrà -primer com a debat i en unes dècades com a realitat legal- a tot el continent.
