He meditat profundament abans d'enviar la meva columna. Davant de la creu de Crist. Després de llegir-la, alguns de vosaltres us imaginareu que es tracta d'una homilia. Aniríeu errats d'osques. La meva reflexió és d'admiració envers un Home de Déu, germà entre els germans, que en tres paraules -no ha arribat a quatre- ens ha parlat amb la veu d'una Fe sentida, amb una autenticitat viscuda.
"Caminar, edificar, confessar". Caminar amb Crist. Edificar el cos de Crist en el món. Confessar Crist. En aquestes tres paraules, el Papa Francesc ha fonamentat la seva primera homilia en la missa de la clausura del conclave que l'ha elegit. O molt ens equivocaríem o no serà únicament un inici, sinó un tot un programa. Si més no, avui, ara i aquí.
Tal com es manifesta en l'Eucaristia, quan es demana "Proclamem el Misteri de la Fe" i el poble respon: "Anunciem la vostra mort, proclamem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!" I tanmateix, el Papa Francesc ha parlat únicament del Crist sofrent. El qui vessa la sang per la redempció de la humanitat. Estem gairebé segurs que no ho ha fet únicament perquè ens trobem a la Quaresma, al llindar de la Setmana Santa; sinó per ajudar-nos a tots a centrar novament el Crist pobre i carregat amb la creu. Les seves paraules entre la contraposició entre el Crist sofrent i solidari, i la glòria i ostentació humana, són d'una claredat meridiana. "Qui sigui frare, que prengui candela", que bé deuen haver-ho entès, com ho hem entès nosaltres, els "Princeps de l'Església", convocats "a l'entorn del Romà Pontífex", paraules que ha negligit expressament, com negligí ja de bell inici la parafernàlia pontifical.
El primer gest, en veurem molts en pocs dies, és inequívoc: ha demanat als fidels de Buenos Aires, que el coneixen tan bé, que no vagin a Roma a visitar-lo i que l'import del viatge l'ofereixin als pobres. No és només retòrica. És també un missatge per a tots nosaltres.
