Campanya de distracció

La campanya electoral de les eleccions del 12 de maig transita sense pena ni glòria després del període de reflexió i la determinació de seguir de Pedro Sánchez, que va sacsejar les primeres compareixences dels líders dels partits. Passat l’efecte sorpresa, la singularitat s’ha centrat en la reunió a Ginebra d’ERC amb fugits de la justícia i les peregrinacions a Argelers per escoltar Puigdemont. És fer turisme a favor de la «causa catalana»?

Pel que fa a alguns cartells electorals, predomina l’estupidesa en detriment d’eslògans senzills i tendres. Recopilem-ne uns quants. PSC: «Força per governar»; ERC: «Al costat de la gent. Al costat de Catalunya»; Junts + Puigdemont: «Catalunya necessita lideratge»; CUP: «Defensem la terra. Un altre país és possible»; Comuns: «La Catalunya que ve»; PP: «Volem una Catalunya de primera»; Ciutadans: «Deteniu-los!»; i VOX: «En defensa pròpia». Brutal! Amb consignes de ficció s’enverina el relat en les xarxes socials que escampen falsedats a dojo.

Si és una trobada davant un públic de votants convençuts, predominen els discursos a matadegolla contra l’adversari, insults grollers menyspreant el contrincant i frases gruixudes de desqualificació de l’oponent.

Si és un debat entre candidats, es tiraran els plats pel cap dretes i esquerres, entre les pròpies dretes, i també entre les esquerres, fent-se retrets entre ells i anunciant vetos creuats sobre pactes postelectorals per formar govern.

Si és una entrevista en els mitjans de comunicació, per no respondre a preguntes compromeses es fuig d’estudi amb divagacions sobre el sexe dels àngels.

En tot cas, el factor emocional s’ha convertit en element clau dels debats amb apel·lacions al lideratge messiànic i al·lusions a elements identitaris del poble, la terra o la llengua.

En el cas dels independentistes, ensenyen el llautó quan s’inventen un «espoli fiscal» per reclamar un nou finançament insolidari amb els altres pobles d’Espanya. I s’espolsen les mosques sobre el dèficit en infraestructures i equipaments quan els successius governs han estat més preocupats per obrir ambaixades que dedicar esforços per solucionar les mancances.

A la vegada, ofereixen promeses irrealitzables per posar remei als serveis socials insuficients, al col·lapse de la sanitat i al deteriorament del sistema educatiu. Bé, és vendre fum en una maniobra de distracció indecent.

Per més inri, la campanya electoral no farà canviar el sentit del vot a aquells que el tenen decidit com tampoc estimularà els desencantats. Pel que fa als indecisos, és difícil preveure si, en l’últim sospir, aniran a les urnes o quin partit votaran.

És a dir, si es suprimís la campanya, alguns ni se n’adonarien. I s’estalviarien temps i diners.

Subscriu-te per seguir llegint