Cartes

ADRIÀ POL. QUART.

Fa poc més d'una setmana vaig veure morir un senyor a causa d'un atac de cor, a la plaça Calvet i Rubalcaba de Girona, coneguda popularment com la plaça del Lleó. El senyor, en Víctor, era tot un mite a l'emplaçament, ja que feia més de trenta anys que repartia sort entre els compradors del mercat. Aquell dissabte, pocs minuts més tard de les deu del matí, el conegut venedor de loteria va trobar la mort, ja que un cop arribades les assistències sanitàries no va poder ser reanimat.

Estic fermament segur que aquell senyor que tants anys havia dedicat a repartir sort, hauria tingut molta més fortuna si a la plaça del Lleó comptessin amb un DEA (desfibril·lador extern automàtic), que hauria pogut ser utilitzat fàcilment per qualsevol dels que érem allà presents. Crec fermament que un lloc com el mercat del Lleó, per on passen diàriament centenars de persones, hauria de disposar d'un DEA o, si més no, tenir-ne algun a prop!

Tres estrelles a la cuina

Lluís Torner I cALLICÓ. girona.

Amb aquest títol, ens volem referir als tres germans Roca, que amb el seu esforç i la seva creativitat, dins d'una gran senzillesa i naturalitat, han aconseguit posar aquesta seva estimada criatura -l'anomenem així perquè entre el s tres l'han fet néixer i li han donat vida-, El Celler de Can Roca, al primer lloc del món de la gastronomia; de la qual cosa, com a gironins i com a catalans, ens sentim d'allò més orgullosos i els en donem les gràcies, perquè el nom de la nostra estimada ciutat passarà a ocupar un lloc de privilegi en un sector tan important, per la seva repercussió social, com és el de la gastronomia.

Nosaltres ens sentim doblement contents, com a gironins i com a antics amics d'aquests excel·lents professionals, en especial d'en Joan i d'en Josep. Vam ser uns bons clients del restaurant dels seus pares, al qual, a part d'anar-hi de tant en tant a menjar un menú d'una qualitat preu excepcional, férem sovintejades celebracions familiars. Parlem dels anys setanta, quan els dos germans esmentats -en Jordi encara devia ésser menut- començaven a ajudar els seus pares. Més tard quan van ser més grans, i es va inaugurar el que varen comen?çar a anomenar El Celler -encara no tenien cap estrella- també hi vàrem fer alguna celebra?ció, per la qual cosa anàvem seguint, un xic, la seva ascendent trajectòria, fins que a ba?se d'anar aconseguint estrelles, ja va quedar per damunt de les nostres possibilitats. Tot i així, ens hem anat alegrant dels èxits que han anat aconseguint; i sobretot del seu treball en equip, no sols entre els tres germans, sinó també amb els seus col·laboradors. Ho celebrem també pels pares, deu ser una satisfacció molt gran per a ells veure com han anat prosperant, i com els tenen ben presents i els atribueixen una part del seu èxit.

Que per molts anys puguin mantenir aquesta seva gran professionalitat i el seu senzill tarannà. Normalment, la majoria de persones que assoleixen fama, acaben envanint-se i oblidant els seus orígens, ells no sols no els obliden, sinó que els tenen presents. No cal dir-los allò que a la Roma antiga, quan l'Emperador o el Centurió havia aconseguit guanyar una batalla, i arribaven victoriosos, tenien un soldat al darrere que els anava repetint "recorda que ets un home", per tal que no se sentissin déus. Els Roca no ho necessiten. Moltes felicitats, amics!

Educació: la parada

que mai arriba

Tamara Gómez García. Caldes de Malavella.

Vivim en un país on ser major d'edat et dificulta cursar alguns estudis. Sóc repetidora de segon de batxillerat i al meu municipi no hi ha institut on pugui acabar els meus estudis. Per aquest motiu, anys enrere vaig fer servir el transport escolar fins que, aquest any, em van negar la possibilitat d'utilitzar-lo amb l'argument "ets repetidora i major d'edat, això et fa prou madura per espavilar-te". En un principi ho vaig entendre, ja que pensava que el que passava era que no quedaven places lliures i per això no hi tenia dret, ja que els alumnes d'ESO tenen preferència. Tot va canviar quan, en començar el curs i "espavilar-me" per anar a classe, vaig veure que l'autocar portava més de deu places buides, places que jo i altres alumnes hauríem pagat i hauríem fet servir. Només em queda dir que l'Estat es queixa que els índexs d'educació estan baixant, però després d'això i amb la meva maduresa per ser major d'edat, m'atreveixo a dir que potser s'ho estan buscant.

El pastisser de la Bisbal

Josep Cartañà i Pons. Girona.

Són les 8 del matí i rebo un missatge d'un amic que em diu: el Joan Sans ha pujat al cel. Fa quaranta anys que ens vàrem conèixer, des de llavors he tingut un gran amic, un model de persona humana, un conseller. L'he posat d'exemple per la seva feina, per la seva vida de família i, sobretot, per la seva fe en Déu, el Papa i en sant Josepmaria. Quan em comunicaren que havia ingressat a la clínica i que els resultats de l'exploració no eren bons, vaig parlar amb ell per telèfon. Amb senzillesa i naturalitat -com si fabriqués un bisbalenc- em diu que ja estava preparat per al traspàs definitiu i que pregava per altres que potser ho necessitàvem més. Després, el dijous dia 18 d'aquest mes, una setmana abans de la seva mort, el vaig anar a veure a casa seva, a la Bisbal. Estava resant, amb el Rosari a la mà, per un amic seu que s'estava morint. Quina paradoxa! La seva mort com la seva vida és un cant a la rectitud, a l'honradesa, la generositat, el fer les coses bé i sobretot per la manera d'enfocar qualsevol assumpte amb el sentit comú que el caracteritzava, no només per la intel·ligència -que no li faltava mai- sinó per la saviesa de la vida, amb la facilitat amb què feia transcendir qualsevol qüestió, per petita que fos. Ha mort com ha viscut, en pau, amb visió sobrenatural, amb la certesa de que aquests darrers dies Déu el volia al seu costat fent realitat aquell punt de Camí: Em parles de morir "heroicament"? No et sembla que és més "heroic" morir inadvertit, en un bon llit, com un burgès..., però de mal d'amor?

Un estudiant

en peu de guerra

Marc Arias Frayle. Cassà de la Selva.

Aquesta carta va dirigida a tothom a qui la llegeixi, però sobretot a l'"aristocràcia" de polítics que, per sort, hi ha en aquest pròsper país. Permeteu-me el luxe d'explicar-vos la idea que tenia d'Espanya quan era petit. Ara en tinc 17 i la idea que tinc ara és una antítesi a la que tenia de petit. Jo estava orgullós de viure en un país com Espanya, un estat lliure, una nació on la justícia protegeix el ciutadà, un estat propi avançat. Un ideal de país. Fins que vaig començar a tenir sentit comú. Més tard em van dir que Espanya era un país democràtic, també vaig tenir el dret a decidir a buscar al diccionari la paraula "democràcia", sí, "democràcia" entre comes, i vaig trobar el següent: doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Després d'això vaig entendre les paraules de Francesc Comellas, un dels pocs supervivents de l'holocaust nazi, recordo que en una entrevista que se li va fer va dir que no pot acceptar un govern monàrquic imposat per un dictador, per tant, el Govern espanyol no és cap democrà?cia, sinó que és un error polític. Avui, ja no estic tan orgullós de ser espanyol, som l'inri d'Europa, som objecte d'escarni publicat a totes les columnes de la premsa europea. Espanya és i serà una dictadura disfressada de democràcia. La societat no avança, els governants ens segueixen enganyant amb Panem et Circenses.