El costum i la cultura del viatge han entrat de ple al nostre món. No es cansen d'obrir botiga a cada cantonada. Cada agència ofereix tantes pedres filosofals com cartellets clava a l'aparador. Els motius del viatge també són ben diversos. Un ciutadà dels Països Baixos explica que ha vingut a Catalunya per veure i experimentar muntanya alta. Aquest testimoni contrasta amb aquella insipidesa de curiositat d'una senyora diem-ne benestant -saturada de viatges cars- que en tornar d'Itàlia li pregunten si ha visitat Florència i respon: "Florència? Em sembla que sí, pe?rò el meu marit ho diria amb més seguretat".
Els pobles antics ja es movien heroicament pel nostre mar, a vegades per comerciar, d'altres per guerrejar. Els hippies dels anys seixanta viatjaven per evasió. Els congressistes actuals, per obligació, igual que els seus intèrprets. És molta gent la que va, al peu de la lletra del diccionari, cap "a un lloc notablement distant" del punt de residència. Els mitjans de comunicació saben fer-nos venir denteta il·lustrant grans reportatges, concursos, sèries i demés, posant-nos a tir una visió del món amb l'esquer de que tot és assequible. Entre molts, ara recordo feliçment una sèrie de la televisió que conduia Michel Palin i es deia Volta al món en vuitanta dies.
Tenim la companyia dels escriptors que han fet viatges i n'han deixat testimoni escrit. És interessant de conèixer-ne els seus començaments. Josep Pla en parla així: va començar a viatjar per poder-ne escriure i va fer-ho com un repte. Havia observat que els escriptors de la seva època no tractaven Catalunya com a element de viatge i això el va esperonar -diu- a ser "totalment original, per bé que no he hagut de fer-ho tot jo; ara podré ser pres per un pur salvatge, amb una sensació d'inseguretat a cada paraula". Josep Pla es considerava, doncs, un innovador en el gènere; si de debó tenia la sensació d'inseguretat és qüestió privada com per concedir-li credibilitat; més aviat se'l veia prou segur. Però és curiós que un altre escriptor que ha excel·lit en llibres de viatges, Josep Maria Espinàs, quan es va proposar aquesta modalitat que tant de nom li ha fet obtenir, també va expressar el risc de la nova feina; Espinàs procedia de la novel·la i va dir "el novel·lista té dret a inventar-se un món, però Catalunya té carn i ossos i el cronista ha de parlar de manera que se li vegi la carn i se li vegin els ossos".
D'aquestes reflexions personals d'uns autors que començaven a fer del viatge un estimat objectiu literari cal destacar-ne els valors del respecte degut, de la serenitat de l'observació i de l'exigència de la feina ben feta, fidel. Són els valors, modèlics doncs, que cal esperar de tots aquells escriptors que emprenen viatge i s'asseuen a escriure, esperit endins, aquells mons que han tingut el privilegi de contemplar.
La categoria paisatgística de Josep Pla, per exemple, queda avalada en aquella meditació final feta a Collsacabra, des de Corriol, (llibre Un senyor de Barcelona) amb unes antològiques pinzellades de tardor que pinten "els colors de boca de forn dels faigs amb densitat llefiscosa, i les gotes d'humitat les perlegen, i els roures tenen una agonia meravellosa, més irisada de roses i vermells". I a Josep M. Espinàs cal agrair-li la seva vocació viatgera, com ara el que s'emporta de Girona (llibre Ciutats de Catalunya) com a pensament contemplatiu: "Girona vella fa pendent, virtut que no té preu. Pujant, sembla que remunteu el temps, us enfileu cap als avantpassats, mediteu sobre vosaltres mateixos i sobre el vostre poble".
